Cèl•lules mare per tractar la ceguesa causada per la DMAE

Dra. Anniken Burés: “S’estan establint les bases de com podrem regenerar teixits que abans era impossible ni tan sols imaginar”

Durant tres dècades, des que es van aconseguir cultivar per primera vegada en un laboratori de la Universitat de Cambridge, la comunitat científica s’ha llançat a l’estudi de les possibilitats que l’ús de les cèl•lules mare obren per al tractament de malalties que, fins ara, es consideraven incurables o de molt difícil guariment. I sembla que, per fi, es poden entreveure els primers resultats positius després d’aquests anys d’investigació: científics estatunidencs han aconseguit assajar amb èxit un trasplantament de cèl•lules mare per tractar la degeneració macular associada a l’edat (DMAE), primera causa de ceguesa al món occidental.

Tal com va dir la Dra. Anniken Burés, del Departament de Retina de l’IMO, consultada pel diari El Mundo quan es va conèixer la notícia, “s’estan establint les bases de com podrem regenerar teixits que abans era impossible ni tan sols imaginar.” De fet, aquests bons resultats ja es van apuntar al congrés Trends in Surgical & Medical Retina, organitzat pel Departament de Retina de l’IMO el juny de l’any passat, on l’estatunidenc Marco Zarbin va explicar que semblava que alguns estudis en fase I en humans ja demostraven que l’ús de cèl•lules mare per reemplaçar cèl•lules danyades de la retina aconseguia millorar l’agudesa visual dels pacients.

Les cèl•lules mare, font cel•lular per a gairebé tot?

Les cèl•lules mare són unes cèl•lules que tenen la capacitat de diferenciar-se en qualsevol teixit especialitzat i d’autorenovar-se per produir més cèl•lules mare; d’aquí ve que bona part de la comunitat mèdica les consideri una possible font cel•lular per tractar un nombre elevat de malalties. Però precisament les seves virtuts principals són també els factors que més en dificulten l’ús terapèutic: d’una banda, la capacitat de transformar-se en qualsevol teixit especialitzat (“plasticitat”) podria derivar en l’especialització en un tipus de cèl•lula que no és el que es busca i, de l’altra, la capacitat d’autorenovació, si es descontrola, podria donar lloc al creixement de tumors.

El secret, doncs, perquè les cèl•lules mare comencin a complir les expectatives que s’hi han dipositat radica a poder controlar aquestes dues característiques i demostrar, a més, la seguretat d’emprar aquest material biològic en éssers humans.

L’estudi de l’Advanced Cell Technology

En aquesta direcció apunta un treball fet als Estats Units per un dels líders mundials en medicina regenerativa, l’Advanced Cell Technology. L’estudi, liderat per Robert Lanza, ha assolit resultats positius en el tractament de dues de les patologies oculars responsables d’un important percentatge de casos d’invidència al món desenvolupat: la DMAE i la distròfia macular de Stargardt.

L’estudi, un assaig clínic en fase I, només volia demostrar la seguretat de l’ús de cèl•lules mare en humans; per això únicament es va fer en 18 persones (9 amb DMAE i 9 amb distròfia macular de Stargardt), un nombre insuficient per valorar la validesa de la teràpia mèdica aplicada.

Tenint en compte, doncs, que d’aquest estudi no se’n poden extreure conclusions amb validesa estadística, aquests en van ser els resultats:

- Dels 9 pacients amb distròfia macular de Stargardt, 3 van millorar substancialment l’agudesa visual, 4 la van mantenir o la van millorar lleugerament, en un cas va empitjorar i en un altre no es va arribar als 6 mesos de seguiment.

- Dels 9 pacients amb DMAE, 6 van millorar substancialment l’agudesa visual i 3 la van mantenir o la van millorar lleugerament.

La DMAE i la distròfia macular de Stargardt són malalties que ataquen l’epiteli pigmentari de la retina i causen la mort dels fotoreceptors, cosa que provoca la ceguesa. En aquest cas, l’equip de Robert Lanza va ser capaç de fer que les cèl•lules mare es transformessin en cèl•lules de l’epiteli pigmentari de la retina, les quals, a continuació, es van trasplantar a la retina dels pacients, amb els resultats exposats. Un factor que juga a favor de l’èxit d’aquesta tècnica és el fet que els ulls són òrgans bastant aïllats del sistema immune, cosa que disminueix substancialment el risc de rebuig de les cèl•lules implantades. En tot cas, sembla que els esforços científics van per bon camí.