En Francesc Marquès, propietari d’una escola de doma menorquina a Ciutadella, viu de i per als cavalls. Són la seva passió i el seu ofici i els dedicava tota la vida fins que en Kaley, un dels exemplars, nascut i criat per ell, li va clavar una coça inesperada. Abans no havia donat mai mostres d’agressivitat ni havia tingut canvis d’actitud sobtats com el d’aquell dia del mes d’abril del 2003 en què “alguna cosa” va fer que colpegés el seu amo. “No he arribat a saber què li va passar –explica Marquès– potser es va espantar, potser el va picar alguna bèstia…”.
El domador va rebre un fort impacte a la cara que li va afectar l’ull. Malgrat tot, va tenir sort perquè “si m’arriba a tocar mig centímetre més amunt, a la zona del front, el desenllaç podria haver estat fatal”. En Francesc va perdre la visió de l’ull immediatament. Va ingressar en un centre de Palma i allà li van donar 15 dies perquè prengués una decisió tremenda: si s’avenia a l’extracció de l’ull i que li n’implantessin un de vidre. Quan tot semblava perdut, algú li va recomanar que demanés una segona opinió a l’IMO.
El menorquí no va dubtar a visitar-se a Barcelona, on el
Dr. Carlos Mateo el va apressar a operar-se per no perdre definitivament la visió. Una setmana després entrava a la sala d’operacions. La retina havia quedat desplaçada i replegada i el doctor va aconseguir recol•locar-la, de manera que el pacient va sortir de l’Institut amb visió. Un any i mig després tenia lloc una segona intervenció: un
trasplantament de còrnia que li va practicar el
Dr. José Luis Güell i el resultat de la qual també va ser satisfactori. El pacient va obtenir un grau acceptable de visió –el seu problema era que “hi veia borrós”, segons comenta– i va estar pendent d’una possible tercera intervenció: la implantació d’una lent ocular. A l’accident, el cristal•lí va quedar molt afectat i es va haver d’extreure. Una lent li solucionaria aquest dèficit, però perquè fos viable l’ull hauria de recuperar pressió, una cosa que només pot passar de manera natural.
Tant si el moment arriba amb el temps com si no ho fa, Marquès se sent molt agraït a l’IMO, especialment als doctors Mateo i Güell, per salvar-li un ull que, segons un primer diagnòstic, semblava destinat a perdre’s. Gràcies a aquest fet, continua la seva vida amb normalitat, entrenant cavalls, practicant amb ells la doma menorquina, fent espectacles eqüestres i ensenyant a muntar. Entre els seus 40 exemplars encara hi ha en Kaley, actualment un cavall de més 15 anys al qual el seu amo no té cap rancúnia i que mai no s’ha tornat a comportar de manera estranya.
Tanmateix, els dies següents a l’accident sí que va tenir un comportament especial: “Va ser una reacció molt curiosa; es posava en un racó i no alçava la vista. Semblava que estigués avergonyit pel que havia fet o temorós de rebre un càstig que mai no va tenir”. Marquès va reprendre de seguida l’activitat, sense cap por. “Suposo que em passa com als toreros, que tot i haver rebut una cornada continuen torejant sense por.” De fet, es dedica als cavalls des que era petit. Es tracta d’una tradició familiar que es remunta a l’avi, que va continuar el pare i en la qual ja estan involucrats també els seus fills. Tota la família està bolcada a l’Escola Eqüestre Menorquina, l’única que hi ha a Ciutadella i una de les tres que hi ha a l’Illa.
La doma menorquina sorgeix com una tradició de les festes populars de l’Illa. A partir de moviments propis dels cavalls menorquins (raça autòctona), s’ha anat establint una doma específica, diferent de la clàssica o la vaquera. Entre les característiques diferencials de la menorquina, destaquen la volta invertida i els passejos damunt les potes del darrere.
Et truquem 
