Ptosi palpebral infantil

Del total de pacients, un
75%
pateix la ptosi a tots dos ulls
A partir dels
3
anys es recomana operar
Abans dels
8
anys, el tractament evita l’ambliopia

Testimonio Natalia Gómez - Ptosis palpebral

Què és la ptosi palpebral infantil?

La ptosi palpebral (parpelles caigudes) és un descens de la parpella superior que clou el globus ocular en una proporció variable. Quan es produeix abans dels 8 anys s’anomena ptosi palpebral infantil.

Com que el nen està en un moment de desenvolupament i de creixement visual, una de les conseqüències específiques de no poder obrir l’ull amb normalitat pot ser l’aparició d’ ambliopia o “ull gandul”.

L’ull afectat no rep els estímuls visuals adequats i no desenvolupa tot el seu potencial.

Per què passa?

Els adults poden adquirir ptosi a causa d’una edat avançada, de traumes, de malalties del múscul o de desordres neurològics.

En els nens, però, la ptosi sol ser d’origen congènit (apareix des del naixement) i, en general, sol estar relacionada amb un mal desenvolupament del múscul que s’encarrega d’elevar la parpella.

La ptosi infantil no sol estar associada a antecedents familiars ni a cap altra patologia. Normalment és deguda a una alteració aïllada del desenvolupament embrionari del múscul elevador que, tot i estar ben connectat amb la parpellla, té menys força.

Hi ha altres causes menys freqüents com ara reaccions al·lèrgiques, malalties musculars (Steinert), malalties neurològiques (paràlisi supranuclear progressiva, síndrome de Horner, miastènia greu) i traumatismes locals.

En alguns casos excepcionals en què la ptosi apareix de manera ràpida en qüestió de dies o de poques setmanes, cal fer una exploració i proves d’imatge per descartar patologies greus com puguin ser aneurismes o tumoracions intracranials.

Com es pot prevenir?

La ptosi no es pot prevenir, però cal detectar-la a temps per poder fer el tractament adequat que permeti corregir el defecte.

Si la ptosi no es tracta a temps:

  • Pot perjudicar el desenvolupament de la visió del nen, i provocar l’aparició d’altres malalties com ara ambliopia o “ull gandul”, estrabisme i visió borrosa
  • Pot fer que, amb el pas dels anys, el tendó que uneix el múscul elevador amb la parpella es debiliti i s’estiri excessivament, de manera que produeixi la caiguda de la parpella i una important obstrucció a la pupil·la

Hi ha senyals inequívocs que ens permeten detectar si el nostre fill pateix ptosi palpebral, ja que la caiguda de la parpella superior es percep a simple vista. Amb tot, si és congènita i el nadó presenta una ptosi lleu, pot resultar difícil de percebre com a defecte visual i, amb els anys, arribar a convertir-se en un cas d’afecció severa.

ptosis-infantil-pre

Abans de la cirurgia de ptosi.

ptosis-infantil-post

Després de la cirurgia de ptosi.

És important que estiguem atents durant els primers anys de vida. Si notem que els nens presenten algun tipus de dificultat a mantenir els ulls oberts mentre llegeixen, escriuen o dibuixen, hem d’acudir a un especialista. 

Altres símptomes de la ptosi palpebral infantil són:

  • El nen alça celles i parpelles
  • Inclina el cap cap enrere per veure-hi millor
  • S’aixeca la parpella amb els dits

El tractament de la ptosi és quirúrgic. L’objectiu de la cirurgia és reparar el tendó que serveix per aixecar la parpella o bé aconseguir que el múscul recuperi el to habitual.

Actualment a l’IMO es practiquen vuit tècniques diferents, moltes de les quals són pioneres i que requereixen una gran experiència, en funció de les característiques de cada cas.

La ptosi no sol intervenir-se abans dels 5 anys.

Els motius són la difícil cooperació del nen en el procés d’avaluació prequirúrgica, el desenvolupament incipient de les estructures anatòmiques a restaurar i un postoperatori difícil de gestionar per a un nen tan petit.

L’única excepció seria que hi hagués risc d’ambliopia per oclusió de la pupil•la o torticoli. En aquest cas caldrà corregir la parpella ptòsica immediatament.

En els casos de ptosi traumàtica o al•lèrgica, s’aconsella esperar uns quants mesos per assegurar que la ptosi no pugui remetre per sí sola.