El meu repte és no perdre la il·lusió, la gran derrota de l'home

Entrevistem David Casinos, atleta guanyador de quatre ors paralímpics consecutius, amb ceguesa a causa d’una retinopatia diabètica.
davi cancinos

David Casinos, amb diabetis des dels 18 mesos, va perdre totalment la visió a causa d'una retinopatia diabètica als 26 anys. Caure en la ceguesa va ser un fet que va marcar per sempre la seva vida ja que, després de trencar-la inicialment, va avivar la seva força per decidir com afrontar-la: lluitant. L'han acompanyat en tot moment els valors de perseverança i de dedicació que va adquirir com a adolescent gràcies a l'esport, una passió que va reprendre després de quedar invident i que va tornar a estimular la seva il·lusió. D'aquest amor per l'atletisme i per les persones amb les quals l'ha compartit, va treure el potencial per aconseguir el seu primer or en llançament de pes en els Jocs Paralímpics de Sidney'00; proesa que va repetir a Atenes'04, Pequín'08 i Londres'12 (en aquest últim cas, en la prova de disc). El medaller de David Casinos és ampli: inclou sis preses daurades en campionats mundials i europeus, a més d'un rècord del món imbatut des de l'any 2000 en la modalitat de pes. Amb el mateix ímpetu amb el qual realitza els seus llançaments, aquest líder de l'equip paralímpic espanyol transmet el seu positivisme i contagia el seu somriure en els projectes de coaching, amb els quals està compromès per "superar tot tipus de barreres i demostrar que amb sacrifici, constància i esforç podem aconseguir el que vulguem".

Fa més de 40 anys que convius amb la diabetis. Eres conscient que aquesta malaltia podia afectar la teva visió de manera tan important?

Com tot bon diabètic, havia sentit històries i casos d'altres persones amb diabetis que havien patit complicacions o que havien perdut la visió. Aquesta informació t'arriba i t’impacta emocionalment, ja que et fa ser conscient del que un dia et pot passar a tu. Per tant, sí que era coneixedor dels possibles riscos de la malaltia i sabia què era la retinopatia diabètica.

Quin paper juga la prevenció? Creus que hauries pogut evitar una pèrdua tan brusca de visió?

Sempre he cuidat molt la meva diabetis i he fet tot el que ha estat al meu abast per prevenir possibles complicacions. L'únic que lamento és que abans no hi hagués els mitjans de què disposem ara, com les insulines d'acció ràpida, ja que tot i intentar portar un bon control no vaig poder lliurar-me de la retinopatia diabètica.

Recordes el moment del diagnòstic? Com vas reaccionar quan et van comunicar que perdries la visió?

Jo em feia una revisió ocular un cop l'any i tot anava bé fins que, en una d'aquestes visites rutinàries, va saltar l'alarma i l'oftalmòleg va detectar que tenia retinopatia diabètica proliferativa amb edema macular. Malgrat que d'inici em va advertir que la meva visió podria quedar danyada, no esperava perdre-la per complet i vam començar un dur procés de tractament amb làser i amb diverses cirurgies. Quan finalment vaig saber que la ceguesa era irreversible, va ser un cop duríssim per a mi, ja que vaig haver d’adaptar-me a una vida completament diferent i aprendre a fer les coses d'una altra manera. De cop i volta, vaig passar d'anar sol a dependre dels meus pares, que em van ajudar en tot i van estar sempre al meu costat.

Segons la teva experiència, quina és l'actitud de l'entorn davant de la discapacitat?

Hi ha una part de la societat molt compassiva però, en general, la majoria de gent que t'envolta t’anima a superar-te i a seguir endavant. En el meu cas, tenir la família al costat va resultar fonamental, ja que em va ajudar a agafar forces per anar sortint a poc a poc del forat.

Hi va haver algun punt d'inflexió, alguna cosa que et fes canviar el "xip" i adoptar un nou punt de vista o, per contra, va ser un procés gradual d'acceptació?

Afiliar-me a l'ONCE em va permetre començar a entendre i a acceptar la meva situació. Em van oferir assessorament i en el centre de rehabilitació per a adults de Sabadell em van ensenyar a desenvolupar-me en la vida quotidiana i a moure’m en la ceguesa. A partir d'aquí, vaig donar pas a la meva nova vida.

Afirmes que "es pot veure moltíssim sense veure-hi". Què has après a veure arran de la teva discapacitat visual?

Curiosament, quan vaig pel carrer no dono cops a ningú tot i ser cec, però molta gent ensopega amb mi perquè van mirant el mòbil o llegint el diari. Jo he après a veure-hi d'una manera diferent –no com ho feia abans, ja que això seria frustrant– i amb això gaudeixo del que faig i de la vida que tinc.

Per a David casinos, la pràctica esportiva no és un esforç sinó una passió que omple el seu dia a dia. Per això, té clar que pel que fa a l’èxit, “un arriba fins on vol arribar, ni més ni menys

Per a David casinos, la pràctica esportiva no és un esforç sinó una passió que omple el seu dia a dia. Per això, té clar que pel que fa a l’èxit, “un arriba fins on vol arribar, ni més ni menys.

La discapacitat visual s'ha convertit en l'impuls que t'ha fet traspassar barreres. Quines han estat aquestes barreres?

Una barrera molt important ha estat la de la proximitat amb la societat perquè sigui conscient del potencial que tenen els esportistes paralímpics com a persones amb "capacitat" i no amb "discapacitat". Crec fermament que aquesta, en lloc de ser una limitació, pot ajudar-nos a comprendre moltes coses i pot ensenyar els joves a tenir una actitud menys condescendent i més cooperativa, d’"igual a igual".

Treball en equip, constància, esforç, superació... Són valors que s'associen als esportistes i a les persones amb discapacitat.

Aquests valors han de ser inherents i formar part d'un mateix per ser una persona íntegra i amb principis, tot i que considero que actualment hi ha una important crisi de valors i un buit moral en aquest sentit. Per sort o per desgràcia, als esportistes paralímpics les circumstàncies ens han estimulat a treure'ls a la llum i a desenvolupar-los.

Què més t'ha aportat l'esport?

La veritat és que, com a atleta vident abans de perdre la visió, vaig arribar fins i tot a odiar una mica l'esport. Com que no aconseguia els resultats esperats i veia que em tombaven, vaig decidir orientar-me a una altra carrera i vaig deixar el llançament de martell professional. Després va venir la ceguesa i vaig recuperar la pràctica esportiva com a afició, simplement per passar-ho bé, atès que era l'únic que em permetia desconnectar dels problemes. Així va ser com, a poc a poc, vaig anar trobant el meu potencial i descobrint que podia anar més enllà.

La diabetis ha suposat un handicap afegit a la pràctica esportiva?

Sense cap dubte, la diabetis és un factor clau en la pràctica esportiva perquè condiciona el teu estat de salut i això és el que et permetrà assolir l'èxit. Per aquesta raó, he de vigilar molt la meva alimentació i ingerir grans quantitats de calories, especialment pel fet de competir en una disciplina tan explosiva com és el llançament. No obstant això, no crec que la diabetis m'hagi limitat, tot al contrari: m'ha donat la clau per maximitzar el meu dia a dia.

El control metabòlic exhaustiu que exigeix la diabetis contribueix a adquirir un caràcter disciplinat i metòdic...

Sí, i també m'ha servit per conèixer el meu cos i trencar límits. Perquè quan ets diabètic no es tracta de posar-te prohibicions, sinó d'aprendre a trobar l'equilibri.

Un repte que no esdevé senzill. Quina és la teva motivació o estímul per seguir al més alt nivell?

En l'àmbit esportiu, el treball i l'esforç m'han donat grans alegries i és difícil millorar els resultats assolits, motiu pel qual el meu gran desafiament és no perdre la il·lusió. Quan això passa considero que és la pitjor derrota de l'home, així que vull seguir sentint-me privilegiat de lliurar-me a la meva passió i d’aixecar-me amb optimisme per assaborir el dia a dia.

"Tots els dies surt el sol i, si no surt, ja m'encarrego jo de treure’l". A més de ser el títol del teu llibre, és també un objectiu clau en la teva vida?

Sí, és una frase que vaig dir un dia a la meva mare a l'hospital i que s'ha acabat convertint en una forma de vida, un impuls que em porta a perseguir alguna cosa cada dia. El meu objectiu, en concret, és la meva família: primer els meus pares i ara la meva dona i la meva filla. Tot ho faig per elles, ja que crec que el que hem aconseguit en el passat ja no serveix i hem de construir diàriament un futur diferent.

No et fa por el canvi?

Em fa por no canviar. El secret és plantejar-se petits propòsits que ens omplin d'energia i que ens alcin el cor. Aquest any, per exemple, he corregut l’Spartan Race i tornaré a participar en la pròxima edició, amb la satisfacció que molta gent s'ha unit a aquesta lluita. S'ha generat impuls, moviment, expectació... i això, per a mi, és una gran recompensa. Sense oblidar, per descomptat, l'incentiu dels Jocs Paralímpics de Rio de Janeiro.

De petit, un no acostuma a somiar de ser campió paralímpic. De vegades la realitat és millor que els somnis?

Per descomptat que sí! A les olimpíades de Barcelona'92 mirava la televisió i veia el príncep Felip portar la bandera. Em preguntava què devia sentir, però mai vaig imaginar que jo també seria allà un dia, abanderant l'equip paralímpic espanyol a Pequín. Quines voltes dóna la vida ... és extraordinari!

Возможно, вас заинтересует