Com desenvolupem la visió estereoscòpica

No veiem exactament el mateix amb l’ull dret que amb l’ull esquerre. D’aquesta diferència en les dues imatges retinals se’n diu disparitat horitzontal, disparitat retinal o disparitat binocular i s’origina per la diferent posició dels ulls al cap

Tanmateix, quan mirem, veiem una sola imatge de les coses i no dues de diferents, cosa que ens dificultaria molt desenvolupar la nostra vida amb normalitat. La capacitat que té l’home d’integrar les dues imatges que està veient en una de sola a través del cervell és la que ens permet gaudir de l’anomenada visió estereoscòpica. Per fer-la possible, el nostre cervell analitza les dades que rep de tots dos ulls i genera una imatge única tridimensional. Per tant, per gaudir d’aquesta capacitat cal un correcte funcionament de tots dos ulls i del cervell.

Infància en 2D

Però no naixem amb aquesta capacitat plenament desenvolupada. Durant la infància anem desenvolupant la visió binocular (amb tots dos ulls), ja que per fusionar els estímuls d’un món en 3D el cervell humà necessita uns quants anys. Segons un estudi de la Universitat de Londres, pràcticament no hi veiem perfectament en 3D fins passats els 12 anys. Hi ha qui no arriba a tenir la visió estereoscòpica. Aquesta “ceguesa estèreo” o “visió plana”, pot respondre a un mal alineament dels ulls o a un problema de funcionament del cervell. Segons diverses fonts, aquesta disfunció pot afectar entre el 4% i el 10% de la població, especialment nens.

El motiu més freqüent és l’existència de microestrabismes que impedeixen que els ulls actuïn coordinadament i enviïn els senyals adequats al cervell. Amb nens, a base d’entrenament i exercicis, es pot esperar un percentatge d’èxit elevat, mentre que en els adults aquest índex és molt menor.

Visió de profunditat

La visió binocular és la que ens ofereix la percepció de tridimensionalitat, però això no vol dir que els nens petits i les persones que no arriben a desenvolupar plenament la visió binocular no puguin tenir una informació tridimensional d’una escena a partir d’una imatge en 2D, ja que no totes les dades que el cervell necessita per veure-hi amb profunditat requereixen tots dos ulls. El nostre cervell fa servir altres dades per donar-nos informació de les distàncies, com per exemple la nitidesa de la imatge (com més lluny és un objecte, menys nítid es veu), els canvis de mida (els objectes que s’allunyen es fan petits i els que s’acosten es fan grans) o la velocitat de moviment lateral (els objectes que tenim més a prop sembla que es moguin més de pressa que els del fons quan ens desplacem). Si mirem per la finestra d’un tren, per exemple, els arbres propers a la via passen molt de pressa i els llunyans, més a poc a poc.

L’origen de la tecnologia 3D

El 1838, el físic britànic Charles Wheatstone va inventar l’estereoscopi. Es tractava d’un aparell que oferia la impressió d’estar veient una foto en tres dimensions. L’efecte s’obtenia fotografiant dues vegades la mateixa escena, cada vegada des d’un angle diferent (per imitar amb totes dues càmeres la separació que hi ha entre tots dos ulls). Després calia muntar les dues fotos a l’aparell i fondre’n les imatges amb miralls. Actualment encara podem trobar visors de joguina basats en l’invent de Wheatstone, en el qual també es basen les pel•lícules d’efecte tridimensional.

Возможно, вас заинтересует