La cirurgia de la cataracta i els seus protagonistes

Les notícies d’intervencions de cataractes es remunten a fa més de 4.000 anys, a l’Orient Mitjà, Àsia Central i l’Orient Llunyà.

En l’evolució de les tècniques quirúrgiques poden identificar-se cinc grans tendències: reclinament o abatiment; tècnica extracapsular; extracció intracapsular; retorn a les tècniques extracapsulars i extracapsular contemporània (facoemulsificació).

Tècnica de l’abatiment

Generalitzada fins al segle XVIII, encara avui es practica als països en vies de desenvolupament. De fet, durant una recent estada en un país africà, he pogut comprovar les tristes conseqüències d’aquest “mètode tradicional” en els pacients. En aquesta cirurgia, que es feia sense anestèsia, un ajudant sostenia el cap del pacient mentre amb una agulla s’incidia a la paret de l’ull fins que s’aconseguia abatre el cristal•lí opac cap a l’interior de l’ull. Era l’única alternativa a la ceguesa.

Tècnica extracapsular

El cirurgià francès Jacques Daviel, a la imatge inferior, el 1747 va fer la primera extracció extracapsular. Anava a operar la cataracta al segon ull mitjançant el mètode tradicional, però el cristal•lí es va trencar i va passar en part a la cambra anterior. Aleshores va decidir fer una incisió a la part inferior de la còrnia i, amb pressió, va extreure les restes de cristal•lí i va comprimir l’ull amb embenant-lo. El pacient va recobrar la visió, tot i que poc després la va perdre definitivament per una infecció, una complicació molt freqüent en aquella època.

Tècnica intracapsular

Albrecht Von Graefe es considera el pare de l’oftalmologia moderna.

Poc temps després, sorgeix una nova tècnica per evitar les complicacions de l’extracció extracapsular. El Dr. Samuel Sharp fa a Londres la primera extracció intracapsular o del cristal•lí complet (“in toto“). Mitjançant una incisió inferior de 180º i pressionant amb el dit polze cap avall, Sharp va extreure el cristal•lí. El principal problema era aconseguir trencar les fibres zonulars que mantenen suspès el cristal•lí.

Molts oftalmòlegs van contribuir a millorar la tècnica els anys següents. Destaca Albrecht Von Graefe (considerat el més gran oftalmòleg alemany del segle XIX i pare de l’oftalmologia moderna; retrat al costat d’aquestes línies). El 1864, amb un nou ganivet quirúrgic dissenyat per ell, va modificar la incisió corneal per fer-la lineal i superior per evitar les irregularitats i la deficient coaptació de les ferides.

Intracapsular vs. extracapsular: l’afàquia

Des de principis del segle XX fins a mitjan dels 80, la tècnica d’extracció intracapsular de la cataracta va anar guanyant adeptes. Cap al 1980, els cirurgians de cataracta estaven molt satisfets amb els resultats, tot i que els pacients operats, no tant. S’enfrontaven a una nova situació: l’afàquia. En extreure del tot el cristal•lí, l’ull perdia la lent intraocular natural i el defecte refractiu havia de ser corregit. El mètode convencional per fer-ho eren unes ulleres específiques per a aquest problema. Es tractava d’unes lents gruixudes, del voltant de 10 diòptries, amb inconvenients com la magnificació de la imatge, la limitació del camp visual, el pes excessiu i, lògicament, un aspecte estètic deficient.

Una altra forma de correcció de l’afàquia és l’ús de lents de contacte, una opció contraindicada en alguns pacients, per risc d’intolerància, conjuntivitis, problemes al•lèrgics, queratopaties o úlceres corneals, complicacions que poden arribar a ser molt greus. Actualment no es concep una operació de cataracta sense la col•locació d’una lent intraocular que substitueixi les diòptries del cristal•lí extret.

Les lents intraoculars

Molts de nosaltres hem estat espectadors de la història recent de la cirurgia de la cataracta: va començar després de la Segona Guerra Mundial amb l’oftalmòleg Harold Ridley com a principal protagonista.

El 29 de novembre de 1949, el Dr. Ridley va aconseguir implantar la primera lent intraocular a la cambra posterior, després d’una extracció extracapsular duta a terme a l’Hospital St. Thomas de Londres. Però la lent, amb forma de disc, presentava poca estabilitat i provocava una gran miopia al pacient, així que Ridley va decidir extreure-la. Tres mesos després va implantar una altra lent, aquesta vegada de manera satisfactòria. Els 12 anys següents va implantar 1.000 lents. Tot i l’elevat percentatge d’èxits (del 70%), el cirurgià va ser durament criticat pels més famosos oftalmòlegs de l’època. Durant dècades va haver d’enfrontar-se a moltes situacions desagradables fins que, a mitjan anys vuitanta, les lents intraoculars es van popularitzar.

Molts anys més tard, la comunitat oftalmològica va reconèixer la feina de Ridley. A la reunió de la Societat de Cataracta i Cirurgia Refractiva que va tenir lloc a Seattle el 1999 es va celebrar el 50 aniversari del seu invent. En una sèrie d’actes multitudinaris i emotius, Ridley va rebre finalment el reconeixement oficial i l’homenatge dels seus col•legues.

La cirurgia de cataracta contemporània

El 1967, Charles Kelman introdueix la facoemulsificació, tècnica que fa servir ones d’ultrasò per emulsionar el nucli de la cataracta i eliminar-la per aspiració a través d’una petita incisió.

El 1965 va aconseguir una subvenció per investigar un nou procediment que permetés operar les cataractes per una petita incisió perquè es pogués fer de manera ambulatòria. Després de provar sense èxit diversos instruments en animals, va trobar la col•laboració de l’enginyer Anton Banko, dedicat a la fabricació d’instruments d’ultrasons per a ús dental. Tots dos van aconseguir construir el primer facoemulsificador i junts van demanar-ne la patent, el 1967. La idea era bona i, amb algunes modificacions posteriors, els cirurgians Kratz i Sinskey van presentar la seva satisfactòria experiència amb la facoemulsificació en el marc de la reunió de l’Acadèmia Americana d’Oftalmologia de 1979.

El 1994, Kelman va ser nomenat Oftalmòleg del Segle per haver aconseguit que la cirurgia de cataracta fos fàcil, segura i ràpida i, per tant, per millorar la vida de milions de persones. Diverses petites i enginyoses aportacions s’hi van afegir els anys següents, la majoria de manera anònima, a més d’una sèrie de millores tècniques i instrumentals, fins arribar a la tècnica de facoemulsificació que avui practiquem.

Возможно, вас заинтересует