El glaucoma, a través de la història

Del diagnòstic “a ull” dels grecs a les tècniques modernes, passant pels primers instruments que mesuraven la pressió intraocular.

Del diagnòstic “a ull” dels grecs a les tècniques modernes, passant pels primers instruments que mesuraven la pressió intraocular.

El glaucoma és una malaltia ocular molt estesa que consisteix en una neuropatia crònica progressiva el factor de risc més important de la qual és l’augment de la pressió intraocular. L’augment origina una atròfia del nervi òptic que es manifesta amb una pèrdua del camp visual i, en fases terminals, una pèrdua de visió irreversible.

La comprensió d’aquesta patologia no ha estat fàcil. A l’època hipocràtica apareix el terme glaukosis per referir-se a un mal típic dels ancians que es manifestava amb el canvi de color de la pupil•la, que es tornava més blavosa. A l’època medieval, Galè de Pèrgam (129-201 dC) va formular una teoria errònia de la visió en la qual el cristal•lí era l’òrgan principal.

Durant l’època moderna els metges mantenen la creença que el cristal•lí és l’eix principal de la visió. Durant el segle XVIII s’intenten establir les diferències entre cataracta i glaucoma. Dos cirurgians francesos, Michel Brisseau (1676-1743) i Antoine Maitre-Jan (1650-1750), presenten a l’Académie Royale des Sciences de París uns treballs en què sostenen que la cataracta és una patologia del cristal•lí i que és operable, a diferència del glaucoma, que és incurable. Considerar l’augment del to ocular com a signe relacionat amb el glaucoma suposa un gran avenç. De fet, continua sent una dada crucial en el diagnòstic actualment. Per desgràcia, ningú no presta atenció a aquesta descripció fins al segle XVIII i principis del XIX, quan William Mackenzie (1791-1868) o Frans Cornelis Donders (1818-1889) fabriquen el 1863 un dels primers tonòmetres (l’aparell que mesura la pressió intraocular), un dels nombrosos avenços que encara havien d’arribar…

Primeres intervencions quirúrgiques

La tasca de l’oftalmòleg Albrecht von Graefe (1828- 1870) suposa un punt d’inflexió en la comprensió i el tractament quirúrgic d’aquesta patologia. A la seva petita clínica berlinesa, fundada el 1851, s’inicia el tractament quirúrgic del glaucoma. Von Graefe realitza i descriu la tècnica de la iridectomia (tall a la perifèria de l’iris). Paral•lelament, investiga el tractament amb fàrmacs. El 1862, Thomas R. Fraser descriu l’efecte d’un alcaloide extret d’una fava, la fisostigmina, i el seu efecte miòtic (de contracció de la pupil•la) i de reducció de la pressió intraocular. El 1877, Adolf Weber estudia l’efecte d’un nou fàrmac: la pilocarpina, que passarà a ser el principal medicament per tractar el glaucoma.

Nous tractaments i avenços en la cirurgia

Ja al segle XX, es produeixen avenços transcendentals en el tractament d’aquesta patologia ocular. A finals de la dècada dels setanta es descobreix l’ús dels blocadors beta (malat de timolol), que seran el tractament de primera elecció durant dècades. Més tard s’avançaria en l’ús dels agents alfa-2 agonistes, els inhibidors de l’anhidrasa carbònica tòpica i, ja més recentment, les prostaglandines.

En tractaments quirúrgics, la innovació fonamental arriba el 1936 amb la denominada goniotomia proposada per Otto Barkan. Aquesta cirurgia se centra a modificar l’angle camerul•lar (l’angle format per la còrnia i l’escleròtica amb l’iris i pel qual es produeix el desguàs de l’humor aquós). El 1984, Zimmerman introduirà l’esclerectomia profunda no perforant. El 1990, Koslov modificarà i estendrà l’ús d’aquesta cirurgia, que presenta menys probabilitat de complicacions postoperatòries.

Avui dia el glaucoma continua sent una malaltia complexa. Diagnosticar-lo i comprendre’l ha constituït un desafiament científic que va començar a concretar-se el segle XIX. Actualment, el diagnòstic precoç i la prevenció de la malaltia són factors clau.

Возможно, вас заинтересует