Rafael Ribó, president d’Ulls del Món: “En 10 anys hem viscut moltes històries del miracle que és recuperar la visió”

Han passat deu anys des que el seu oftalmòleg, el Dr. Borja Corcóstegui, va decidir acompanyar-lo al Sàhara i tots dos van acordar, a l’avió de tornada, impulsar una fundació per treballar de manera estable per la salut visual de les zones més pobres

Avui Rafael Ribó fa un balanç d’aquesta primera dècada d´ Ulls del món. A més de presidir la Fundació, durant aquests anys s’ha convertit en el síndic de greuges, un càrrec que l’obliga, també, a estar molt atent a les necessitats de les persones, tot i que en un entorn molt diferent.

Quin balanç fa d’aquests 10 anys d’Ulls del Món?
La Fundació va començar amb una primera empenta voluntarista i ara, deu anys més tard, és una fundació amb un segell de seriositat i de rigor que treballa a mitjan i llarg termini i que ha fet una contribució important perquè els països on actuem assumeixin per si mateixos les polítiques de salut ocular.

Quin paper hi ha tingut l’IMO, en tot això?
El paper de l´ IMO ha estat molt important des del principi. La primera expedició va estar formada per quatre persones de l’IMO: els doctors Borja Corcóstegui i Isabel Nieto, Francisca Rodríguez i la instrumentista de sala d’operacions Marta Oller. Des d’aleshores l’IMO no ha parat d’aportar-nos know-how i una gran implicació per part de doctors, infermeres… També ha fet una gran tasca amb oftalmòlegs nadius que vénen a formar-se a l’IMO i ens ha ajudat a fer conèixer la Fundació entre els seus pacients, molts dels quals s’han enganxat a Ulls del Món. I tot plegat, amb una gran generositat i humilitat. Tot i que el Dr. Corcóstegui, el nostre vicepresident, és un dels millors oftalmòlegs del món, sempre vol passar desapercebut.

Què destacaria com a principal assoliment d’Ulls del Món?
El més important que hem aconseguit és haver definit ben clarament la missió de la Fundació: contribuir a la millora de la salut ocular de les zones amb més problemes de desenvolupament del planeta i haver-ho fet realitat.

Quina és la principal dificultat amb què s’han trobat?
L’evolució ha estat molt lenta perquè hi ha hagut indolència per part dels governants i s’han seguit polítiques de col•laboració equivocades, oscil•lants. Hi ha hagut llocs on ni tan sols hem pogut actuar, tot i que teníem la intenció de fer-ho, com a certes zones de Mali o a Gaza, on la situació és massa complicada. Una màxima de la Fundació és no posar en perill la salut del nostre personal.

Recorda de manera especial alguna història personal de les moltes que es deu haver trobat durant aquests deu anys de singladura?
Hi ha moltes històries del “miracle” que aconseguim amb la Fundació: persones que no hi veien des de feia anys i que, en qüestió d’hores, recuperen la visió. És molt impactant i més d’una vegada m’han fet plorar. Per exemple, hem retornat la visió a un nen de 8 anys; a una dona que no veia el seu nebot des de feia 10 anys i que es va quedar impactada en comprovar, de sobte, com havia crescut. També recordo que, a Mali, una dona es va agenollar davant meu en recuperar la visió pensant-se que era jo l’oftalmòleg que l’havia operada, que en aquella ocasió va ser la Dra. Nieto. També passen coses increïbles com ara la inauguració d’una unitat amb sala d’operacions a Bankas (Mali), on ens van rebre milers de persones amb balls, oferint-nos els millors productes autòctons. Per a ells era l’esdeveniment més important després de la inauguració de l’escola. Ara, aquest centre és a la primera línia de la salut ocular, en un lloc on abans calia fer centenars de quilòmetres per rebre atenció oftalmològica.

Quins són els propers objectius de la Fundació?
Fins ara hem complert els nostres objectius. Ara volem continuar treballant perquè els nostres projectes siguin sostenibles: que siguin els autòctons els qui duguin les regnes de cada projecte. De moment no tenim previst estendre l’activitat a nous països, sinó intensificar-la allà on ja som: arribar a més gent, fer una tasca intensa de prevenció, d’educació, de formació, de comunicació entre les comunitats. Ara no només volem formar oftalmòlegs, sinó també metges generals, òptics, infermeres i treballar perquè els serveis els assumeixi més el personal d’allà. Això ja passa, per exemple, a El Alto (Bolívia), on més de 10.000 persones ja han estat ateses per personal bolivià. D’altra banda, també treballarem per aconseguir més implicació amb organitzacions internacionals per poder crear sinergies.

Què és la Nit dels Ulls?
La Nit dels Ulls és un sopar anual que organitzem des del primer any, amb tres objectius molt clars: informar del que fem, recaptar fons i fidelitzar les persones del nostre entorn perquè continuïn col•laborant amb el projecte i es converteixin en propagandistes. Hem estat a Barcelona, a Madrid, a Bilbao, a Lisboa, a Andorra… Enguany li torna a tocar a Barcelona. Serà el 25 de novembre al Palau Nacional de Montjuïc.

És oberta a tothom?
I tant! Aprofito per animar tots els pacients de l’IMO i els lectors de la revista en general a venir al sopar i fer la seva aportació particular al projecte Ulls del Món. Per nosaltres és molt important, ja que quasi el 10% del nostre pressupost anual prové d’aquest acte.

Com viu les diferències entre els problemes dels països més pobres del món i els de la nostra societat, amb què treballa cada dia com a síndic de greuges?
Aquí no tenim les dificultats de salut ocular que tenen altres països, però sí que tenim fractures socials importants en educació, en la necessitat de dependència de la gent gran… L’últim àmbit en què cal retallar és en polítiques d’inclusió social!

La crisi econòmica ha repercutit en un augment de queixes a la Sindicatura?
Sí, en el sentit que la crisi ha comportat retallades socials en salut i en educació.

Quins són actualment els seus assumptes prioritaris com a síndic?
Destacaria la tasca de posar en valor la gent gran, d’aconseguir que se’ls consideri com a persones actives i necessàries i no com a persones que ja no poden aportar res i que cal abandonar en una residència… Un altre punt important són els casos de risc de menors. En aquest sentit, arran del cas de l’Alba, la nena de 5 anys que el 2006 va quedar en coma pels maltractaments del seu padrastre, des de la Sindicatura vam aconseguir que les administracions consensuessin uns protocols que han demostrat ser eficaços. Un altre aspecte important és l’emigració: treballar perquè tothom sigui tractat amb igualtat.

Creu que estem lluny d’aconseguir aquesta igualtat?
Actualment, la nostra societat mostra indicis d’una segregació escolar que dificulta la igualtat d’oportunitats. A Catalunya, hi ha escoles amb un 97% d’emigració i altres que en tenen un 15%, uns percentatges que no corresponen a la realitat social dels barris. La xenofòbia és una de les principals amenaces de la societat actual. Hem d’estar vigilants i no refiar-nos. I si no, pensem en la matança de Noruega del passat mes de juliol.