“No és estrany detectar abans la retinopatia diabètica que la diabetis mateixa”. Entrevista a Montserrat Soley, presidenta de l’ADC

Montserrat Soley, presidenta de l'Associació de Diabètics de Catalunya (ADC), ens explica més detalls de com la diabetis afecta a Catalunya més d’un milió de persones -un 13,4% de la població- sense que molts afectats ho sàpiguen o siguin conscients de les seves implicacions.

Els primers símptomes de la diabetis poden ser problemes de visió?

La diabetis és una malaltia que treballa per dins, a poc a poc, sense donar símptomes externs evidents. No és estrany que un pacient descobreixi que té retinopatia diabètica (la patologia vascular més freqüent de la retina) abans d’assabentar-se que és diabètic. Tant és així que els oftalmòlegs han estat detectors tradicionals de diabetis desconegudes, el diagnòstic de les quals només s’ha fet patent amb l’aparició d’una complicació, en aquest cas, ocular. Segons la Montserrat Soley, “l’avantatge de la diabetis, però alhora el principal inconvenient, és que permet fer vida normal. Avança de manera lenta i discreta i, per tant, si qui la pateix no se n’adona no pot posar els mitjans per aturar-la”. En aquest sentit, afegeix que “cal tenir en compte el tipus de diabetis i l’origen, perquè condiciona la manera de fer-hi front”.

Quins tipus de diabetis hi ha? Quines en són les causes i els tractaments?

Hi ha dos tipus principals de diabetis: la de tipus 1 o infantil-juvenil i la de tipus 2 o d’adults. La primera sol aparèixer en persones menors de 30 anys i es caracteritza per una falta severa d’insulina. El dèficit d’aquesta hormona, produïda al pàncrees i encarregada d’afavorir el pas de la glucosa de la sang als teixits, provoca hiperglucèmia (concentració alta de glucosa a la sang) i sovint és per una causa autoimmune. Tal com explica la Montserrat Soley, “el sistema immunitari de l’individu destrueix les cèl•lules “bones” de l’organisme que fabriquen la insulina i, per tant, s’ha d’injectar”. A la diabetis de tipus 2, en canvi, no sempre cal injectar insulina i a vegades n’hi ha prou de seguir una dieta equilibrada i fer exercici físic regularment, perquè la seva naturalesa sol anar lligada a l’obesitat i a l’estil de vida. En aquest cas, el mal funcionament del pàncrees és fruit del “cansament i de la saturació” de l’òrgan, i per tant aquest tipus de diabetis sol aparèixer a partir de la quarta dècada de vida: “si al llarg dels anys forcem la màquina amb uns hàbits poc saludables, deixa de funcionar o el producte resultant és de menys qualitat”, adverteix la presidenta de l’ADC.

Quins riscos comporta la diabetis? Són els mateixos a la de tipus 2 que a la infantil-juvenil?

En totes dues tipologies diabètiques, la conseqüencia és la mateixa (insulina pobre i corresponent augment de glucèmia), tot i que les causes i les manifestacions són diferents. Tal com destaca la Montserrat Soley, “això explica que, generalment, els pacients amb diabetis pròpia de l’adult siguin menys conscients del risc que comporta la malaltia, que en el seu cas progressa de manera més gradual, presenta símptomes no tan clars i requereix un tractament menys espectacular”. Això no vol dir, tanmateix, que no s’hagi de prestar atenció a aquest segon tipus de diabetis, al contrari: tenir només “una mica de sucre” ja implica patir la malaltia i s’hi ha de donar la importància que es mereix, sobretot quan un 90% dels pacients diabètics són de tipus 2 i només un 10% de tipus 1.” Els diabètics de tipus 1 convivim molts anys amb la malaltia i en tenim clars els riscos i la necessitat de prevenció i de tractament. En canvi, els de tipus 2 troben més dificultats per adquirir nous hàbits, ja que si un dia se salten la dieta, veuen que aparentment no els fa cap mal i que, a més, queden satisfets”, explica la Montserrat Soley.

La formació i la informació ajuden a perdre la por i a actuar en conseqüència

Un dels grans reptes actuals de l’ADC és treballar en l’educació dels pacients amb diabetis de tipus 2, que representen el gruix de la població diabètica: no es tracta només de proporcionar-los el tractament adequat, sinó de fer-los entendre la importància de seguir-lo amb rigor. En paraules de la presidenta de l’associació, “la diabetis no se’n va mai de vacances” i, per tant, allò que el pacient fa al seu dia a dia té més impacte que no pas el que pugui arribar a tenir el metge esporàdicament. A l’hora de prendre consciència, resulten imprescindibles la formació i la informació, que “permeten saber i, d’aquesta manera, ajuden a perdre la por i a actuar en conseqüència”. Actuar. Aquesta és la clau; perquè l’organisme té memòria metabòlica o, dit d’una altra manera, el cos acumula. Si no es posen els mitjans adequats per aturar l’avenç de la patologia, es deixa via lliure a l’aparició de complicacions a llarg termini, sobretot de tipus ocular, renal, cardiovascular i neuropàtic.

Seguir una dieta equilibrada, fer exercici, evitar el tabac i moderar l’alcohol ajuden a prevenir la diabetis

Com podem evitar aquestes complicacions? Soley destaca la importància d’adoptar una actitud preventiva, basada en uns hàbits saludables, extensibles a tota la població, però especialment indicats per als pacients diabètics. Seguir una dieta equilibrada i baixa en sucre, fer exercici físic de manera regular, evitar el tabac i moderar la ingesta d’alcohol són algunes de les recomanacions bàsiques.

A l’hora de complir aquestes pautes, l’estil de vida occidental juga en contra nostra. Ho demostra el fet que la transformació de dues grans potències emergents, com són la Xina i l’Índia, en societats industrials, ha disparat la prevalença mundial de la diabetis. Les causes d’aquest increment afecten la nostra quotidianitat i tenen a veure, principalment, amb els canvis en l’alimentació i en el pas d’anar en bicicleta o a peu a desplaçar-se habitualment en cotxe. Segons la Montserrat Soley, “mengem més que no necessitem perquè el sedentarisme ens fa consumir cada cop menys energia i, com a resultat, es trenca l’equilibri entre allò que ingerim i allò que gastem”.

La diabetis és crònica: cal un tractament crònic i sostingut

El secret per evitar els excessos és un bon control. Cal recordar que la diabetis és una patologia crònica que fa necessari un tractament crònic i sostingut i que requereix regularitat i perseverança. Així, les mesures preses diàriament pel pacient es veuen reflectides en les revisions mèdiques, generalment anuals, tot i que de periodicitat variable en funció de les necessitats individuals.

La col•laboració entre metge de capçalera, endocrinòleg i oftalmòleg, clau per a un bon tractament de la diabetis

Per aconseguir controlar la malaltia és imprescindible no només la col•laboració entre el diabètic i l’endocrinòleg (normalment en casos de diabetis de tipus 1) o el metge de capçalera (en diabetis de tipus 2), sinó també entre la resta d’especialistes implicats, entre ells l’oftalmòleg. L’actuació coordinada dels professionals de les diferents àrees de salut que afecten el pacient diabètic resulta fonamental a l’hora de fer un abordatge integral de la patologia, el primer pas necessari per desvincular-se de la pèrdua de qualitat de vida.

Qualitat de vida: “tenir diabetis no ha de limitar en cap sentit”

Segons la pròpia experiència de la Montserrat Soley, “tenir diabetis no ha de limitar en cap sentit perquè si ho volem i ens ho proposem, podem aconseguir-ho tot”. Només ens hem de fixar en les actrius Halle Berry i Sharon Stone, els directors de cinema Woody Allen i George Lucas o els esportistes Adam Morrison (campió de l’NBA dos anys consecutius), Steve Redgrave (campió olímpic de rem en cinc ocasions), Gary Hall (or en 50 m lliures als Jocs Olímpics de Sydney) i Jon Karro (triatleta participant d’una Iron Man). Tots són exemples de superació en la lluita contra la diabetis, a banda de moltes altres persones anònimes que, dia a dia, s’esforcen a donar veu a aquesta malaltia silenciosa.

La retinopatia diabètica, primera causa de pèrdua severa de visió en edat laboral

Aquesta patologia representa la primera causa de pèrdua severa de visió en edat laboral als països desenvolupats i és la principal complicació visual derivada de la diabetis, perquè gairebé tots els pacients amb més de 30 anys de malaltia mostren signes de retinopatia diabètica. Però aquest no és l’únic problema ocular associat a la patologia. També hi ha més risc de patir glaucoma, cataracta, edema macular i altres alteracions vasculars de la retina (que es presenten en més de la meitat dels diabètics amb 15 anys o més d’evolució de la patologia). En tots els casos, el temps transcorregut des de l’inici de la diabetis i el grau de control de la malaltia per part dels pacients són dos factors determinants en l’aparició de complicacions i en el nivell de gravetat. D’aquí ve la importància de la prevenció i del tractament precoç i coordinat des de diferents àmbits de l’atenció sanitària d’aquest col•lectiu, cosa que es vol promoure amb el curs que tindrà lloc a l’IMO els dies 15 i 16 de novembre.

L’Associació de Diabètics de Catalunya (ADC)

L’ADC es va crear el 1992 a partir de la fusió de nou associacions de diabètics de tota Catalunya, que van unir forces per sensibilitzar i per donar suport als afectats de la malaltia i al seu entorn social. Informar, aconsellar, ajudar i defensar el pacient diabètic són les principals metes de l’Associació, que entén que la prevenció i les revisions regulars són les dues eines indispensables per tenir controlada la diabetis.

Aquestes eines requereixen autoconeixement i autocontrol per aconseguir els millors resultats, que és el que es vol promoure amb les múltiples activitats formatives i informatives que du a terme l’ADC. Tal com ens diu la presidenta, la Monsterrat Soley, “el nostre propòsit és canviar el “no saber i no fer” per “tenir consciència i actuar””, una voluntat mobilitzadora responsable del creixement continu de l’associació, que actualment té 5.000 socis i manté intacta l’aspiració de fer-se cada dia més gran.