María Fuentes

Una intervenció de despreniment de retina va provocar una cataracta secundària a la María Fuentes, qui, gràcies al treball coordinat dels especialistes de l'IMO, va aconseguir millorar amb escreix un pronòstic de visió del 40% per a tota la vida.
María Fuentes

La María Fuentes, metge i homeòpata, cuidadora maternoinfantil i educadora de salut, va patir un despreniment de retina a l’ull dret el setembre de 2010. La van  operar d’urgència a Cadis, on viu i treballa com a responsable del Centre de Salut Artemisa d’Arcos de la Frontera.Després de dos mesos de repòs absolut, el resultat va ser una cataracta a l’ull dret secundària a la intervenció de retina i un pronòstic d’un 40% de visió per la resta de vida.

Primer el despreniment de retina, després la cataracta, i a més a l’ull dret s’hi sumava una altra cataracta i una ambliopia (ull gandul) a l’ull esquerre. Entre setembre d’aquell any i febrer de 2011, la María Fuentes va treballar amb aquell 40% de visió i va assumir que s’hauria d’acostumar a aquella limitació visual de per vida. Tanmateix, al febrer el seu optometrista li va aconsellar visitar l’IMO per contrastar el diagnòstic i, en cas que fos necessari, per posar-se en mans del Departament de baixa visió. La Dra. Isabel Nieto li va fer una cirurgia de cataracta a l’ull dret i, amb la lent intraocular, la visió li va millorar molt. Al cap d’un mes, es va repetir la cirurgia, aquest cop a l’ull esquerre, i l’examen va constatar que no es tractava d’un ull gandul, sinó d’un ull miop que, amb una altra lent, podria millorar. Finalment, al març de l’any passat, la María Fuentes va asssolir un 90% de visió. Després d’haver viscut amb ulleres des de l’adolescència, ara només les fa servir per a llargues distàncies.

Com ha viscut aquest procés?

Finalment, ha estat una experiència enormement satisfactòria. Jo vaig venir a l’IMO amb un pronòstic molt dolent i no només no em vaig quedar amb baixa visió com m’havien dit a Cadis, sinó que en vaig sortir amb un 90%. Estic molt agraïda a totes les persones que han contribuït a fer que actualment hi pugui veure amb tota claredat sense ulleres i que pugui continuar la meva feina de metge i d’escriptora afeccionada en les millors condicions possibles. Vull destacar el paper dels doctors Borja Corcóstegui i Isabel Nieto, que van ser els qui em van atendre, i de l’experta en baixa visió, Carol Camino, que em va orientar. Tampoc no puc oblidar la Rocío Suazo, la meva optometrista de Cadis, que va ser qui em va animar i em va posar en contacte amb l’IMO, i que fa una feina esplèndida de prevenció realment holística des de la seva especialitat.

Holística?

Holística, de la paraula grega “holos”, significa visió global; entendre l’ésser humà com un tot en si mateix i integrat en la globalitat externa. La medicina holística és una cosa molt antiga, que amb el pas dels anys s’ha anat perdent en pro de l’especialització. Tanmateix, torna a ser una tendència; l’holística ens reclama per força, perquè mirar les coses en conjunt ens permet comprendre-ho tot millor i actuar més correctament. L’holística és inevitable, és inajornable i hi estem anant.

És compatible la subespecialització de l’IMO amb aquesta concepció holística de la medicina?

Doncs justament m’ha sorprès la capacitat de globalitzar de l’IMO, que és la hiperespecialització per definició. M’he trobat amb un Institut amb una gran perspectiva global; una enorme eficàcia de col•laboració interprofessional i una autèntica interdisciplinarietat que he vist a molt pocs llocs. Per mi ha estat sorprenent i motiu de profunda admiració. A més, des del primer moment se’m va transmetre la confiança que era possible millorar el diagnòstic-pronòstic inicial, cosa que em sembla essencial com a element de predisposició terapèutica i guariment. I l’eficàcia està demostrada. Una altra grata sorpresa de l’IMO és que no se centra tan sols en el vessant tecnològic de l’oftalmologia, sinó que també abasta el fisiològic a través de la tasca de l’optometria, que no tots els oftalmòlegs tenen en compte. Com a centre oftalmològic que es dedica a la visió, crec que és el més holístic possible.

Hi deu haver gent que pensa que el concepte de medicina holística s’inscriu en un corrent alternatiu, minoritari, poc científic…

Dins del sistema científic, els grans experts i centres punters també van cap a l’holística. És fàcil trobar filòsofs en un congrés de físics quàntics. Hi ha sectors dins de la medicina quotidiana que també van cap aquí; no és gaire general, però és una tendència. La població necessita anar cap a aquesta concepció perquè li permet comprendre millor les coses, des del que els passa a la vida, lluny de llenguatges incomprensibles o de parcialitats. Els sistemes monolítics, com el sistema de salut, sempre van per darrere de la població a l’hora d’incorporar les noves perspectives, però és un paradigma que inevitablement tendirà a consolidar-se, o si més no jo, que acostumo a pecar d’optimista, ho veig així.

En què hauria de canviar el sistema de salut actual?

És massa tecnològic i farmacològic i molt poc respectuós amb els processos fisiològics i biològics. Però es van obrint escletxes. La medicina menys convencional, que fa uns quants anys molts veien amb desconfiança, va guanyant credibilitat. Des del punt de vista merament formal, l’OMS, que és un referent universal per a tots, sosté, per exemple, que l’homeopatia és un mètode científic, l’acupuntura també, la medicina xinesa també… En alts nivells científics també hi ha aproximacions. A més, és freqüent que entre científics i gent del món de la cultura d’alt nivell hi hagi usuaris d’aquest tipus de medicina. Als nivells ordinaris ja és més difícil, perquè passa per altres criteris de tipus organitzatiu, econòmic, etc. Però la medicina d’alt nivell està ampliant mires, també a l’hora de fer front a malalties importants. Si cuidéssim més tots els factors que sabem que desencadenen grans alteracions al nostre organisme, sens dubte n’obtindríem conseqüències positives. Sabem que hi ha camps electromagnètics que alteren les cèl·lules, sabem que hi ha química que altera les cèl•lules, sabem que els impactes emocionals profunds i de llarga durada alteren la química i els processos cel•lulars… Sabem molt sobre allò que altera les cèl·lules i el seu creixement… No tenim “la” resposta, però sí moltes petites respostes.

I com les gestionem?

Fent medicina preventiva, que en realitat és la base de la salut. I a més, fent-ho de manera global, que impliqui també el sistema polític, econòmic, cultural…

És autora del llibre Mujeres i salud desde el sur. Per què “dones”? La salut entén de gèneres?

Com a dona he tingut el privilegi de poder conèixer molt de prop les vicissituds que mouen els fils de la salut i de la vida de les dones. He observat al llarg de 27 anys de feina i d’investigació en clínica amb milers de dones que la vida quotidiana, els rols socioculturals i l’estructura tant emocional com biològica de les dones estan íntimament lligats a la manera d’emmalaltir. I per això m’he aturat a descriure, analitzar i investigar el com i el perquè d’aquesta realitat i de les seves conseqüències intentant, alhora, donar algunes pistes per avançar en això. A més, també el sistema sanitari aplica –com a sistema social– uns paràmetres diferents en homes i en dones, tant en els mètodes diagnòstics com en els terapèutics, com en els d’investigació. És a dir, que sí que hi ha medicina de gènere.

No ens posem malalts de la mateixa manera?

Sí, però és que a més hi ha una altra diferència important: les dones tenim un vincle especial amb la salut. Continuem sent les grans cuidadores del sistema familiar i no familiar. Les dones sabem i hem sabut durant tota la història de les cures dels altres; som especialistes en això. Una de les meves feines és desplaçar-me a fer conferències i tallers a la població i el 90% de les persones que s’hi interessen continuen sent dones, i tant hi fa quina classe de tema toquis. D’altra banda, la cosa femenina està molt imbricada en el disseny de la vida, i per tant aquesta implicació amb les cures i la salut és una cosa que ens batega a l’interior. En el moment que una dona es queda embarassada, comença un enorme interès pel seu cos i per la seva salut, molt més que abans. Tant hi fa el segment de població o el nivell cultural al qual pertanyi; en el 90% de casos es desperta un interès molt més gran pels processos vitals, per les cures de la vida en general i per les seves en particular. L’embaràs i la maternitat són moments d’obertura màxima a tots els nivells. Algú va dir: “la mà que bressola és la mà que pot canviar el món”.

Per això es dedica, entre altres coses, a l’atenció maternoinfantil? En què consisteix exactament aquesta feina?

Maternoinfantil és tot allò que comprèn des del moment de la concepció fins als primers anys de la vida de la criatura, passats els tres. Es tot un món que normalment és abordat per diferents especialistes: ginecòlegs, comadrones, neonatòlegs, pediatres… Cadascun s’encarrega d’una part, però ningú no toca la globalitat. Fa 30 anys vaig començar aquesta feina perquè considero que a partir de la concepció d’una criatura estem en condicions de comprendre moltíssims dels processos, tant biològics com psíquics, que es produeixen tant en aquella personeta durant els primers mesos i anys de vida, com més enllà de la primera infantesa, on molts dels processos de patologies que desenvolupen tenen l’origen en aquell primer període. Hi ha estudis teòrics i clínics del concepte de salut primal que parlen de com el disseny del sistema bàsic de la salut s’origina els primers nou mesos de vida a l’úter matern i els primers nou mesos de la vida extrauterina. Allà és on es dissenya el sistema immunològic, el sistema endocrí, el sistema nerviós, etc. Allà s’estableixen les bases del que serà després la salut i la malaltia.