Johan Cruyff: “Hem d’intentar fer realitat els somnis”

En la seva etapa com a jugador, Johan Cruyff va destacar per una visió de joc excepcional, una tècnica extraordinària i una gran velocitat d’execució. Embadalia amb el control de la pilota i els canvis de ritme, amb els quals deixava els defenses contraris per terra amb una facilitat poc habitual

Dècades després, les qualitats d’aquesta llegenda viva del futbol mundial es mantenen intactes. Pacient del Dr. Güell a l´ IMO, ens parla dels seus projectes i de la seva Fundació.

Fins i tot fora del camp i sense una pilota als peus, Cruyff continua sent ràpid, tàctic i, sobretot, continua “descol•locant” molt.

El pas dels anys tampoc no li ha fet perdre la bona forma física gràcies a la pràctica d’esport, “un tema fonamental per a la nostra salut i per aprendre coses importants a la vida com ara treballar en equip”. I això és el que fa des de la seu barcelonina de la Fundació que duu el seu nom i on ens rep per a aquesta entrevista.

El blau intensíssim dels seus ulls no eclipsa la vivesa de la mirada de l’home enèrgic, acollidor, franc i directe amb què ens trobem.

Com definiria el Barça actual?
El Barça actual és un luxe; una lliçó per als nens i per als joves. Uneix qualitat tècnica i humana i destaca per la humilitat.

L’origen del que avui és el Barça és en el Dream Team que vostè va liderar els anys 90?
Comparteix els valors del Dream Team, però amb els anys tot millora. El Barça ha fet un canvi sensacional a partir de 2003, quan incorpora UNICEF a la samarreta… Ha destacat per uns valors que s’estan perdent…

L’equip està perdent valors?
Els canvis mai no comencen al vestuari, sinó a l’àmbit extraesportiu. Ara estem començant una nova fase. Ja veurem si es tradueix en resultats. Seria lògic que fos així, però espero equivocar-me.

Què va ser el Dream Team?
Un equip que va trencar amb una mentalitat molt arrelada en el barcelonisme: que era impossible guanyar. L’afició volia un futbol que emocionés, però alhora tenia por de coses noves… Jo no tinc por del canvi. Vaig oferir una cosa nova i va funcionar.

Va ser la seva millor època? O es queda amb l’etapa com a jugador?
En el futbol, dins del camp, tot és millor. Com més lluny del camp, pitjor.

Quin moment destacaria de la seva trajectòria?
El millor moment de la meva trajectòria no està relacionat amb el futbol, un àmbit que sempre he dominat i, per tant, amb el qual no he tingut l’oportunitat de sorprendre’m a mi mateix. En canvi, sí que ho he fet amb la Fundació Johan Cruyff, amb les iniciatives socials.

Parlem de la Fundació
A través de la Fundació aconseguim que cada setmana 50.000 nens, molts d’ells amb alguna discapacitat, facin esport. És una cosa molt important si tenim en compte que, actualment, només un de cada cinc nens juga al carrer i que un de cada sis és obès. L’obesitat infantil és un dels grans problemes de salut que tenim en aquests moments i que tindrem en un futur immediat.

Què aporta l’esport als nens amb discapacitat?
Als nens amb discapacitat, sigui física o mental, els tenen molt protegits, en cotó fluix. Nosaltres els ajudem a ser més autosuficients i intentem millorar-los la qualitat de vida. A través de l’esport aprenen a espavilar-se al dia a dia: a cordar-se les sabates, a fer la transferència de la cadira al cotxe, etc.

Els ajuda a desenvolupar capacitats i a adquirir hàbits
Exacte! Per exemple, jugar a tennis en cadira de rodes els obliga a recollir la pilota de terra moltes vegades i després això els serveix molt a la vida diària.

Com ho viuen ells?
Estan encantats perquè veuen que l’esport els obre un món nou. Si els preguntem “per què t’agrada la vela?”, la resposta és que no hi ha horitzó, mentre que en una cadira de rodes sempre n’hi ha. També treballem amb invidents que aprenen a esquiar, a navegar a vela, natació, atletisme… No hi ha barreres.

Expliqui’ns algun cas que l’hagi impressionat especialment
N’hi ha tants que és difícil destacar-ne un… Recordo el d’un nen que va aconseguir que no li operessin els peus gràcies a l’esport. Després d’estar implicat durant tres anys en un projecte d’esquí, va arribar el moment d’operar-lo i el metge li va dir: “què has fet?”… Ja no li calia la cirurgia.

Increïble!
Hi ha molts casos de superació. El que té de bo l’esport és que sempre hi ha una fita. Cada dia hi ha alguna cosa per millorar i això no s’acaba mai.

Això també serveix per a les persones sense discapacitat
Clar! Però, lamentablement, l’esport està menysvalorat. Molta gent diu: “si tinc temps”, vaig a fer esport. Però practicar-ne és molt important: educa el cos, té un paper fonamental de prevenció per a la salut i a més fa que millorem en moltes coses: ens ensenya a guanyar, a perdre, a treballar… I tot això, en equip.

Excepte en els esports individuals…
Mai de la vida ningú no podrà fer res sol; tampoc en els esports individuals! Nadal no és ell sol, sinó que hi ha un equip amb ell que ha de treballar l’entrenament, els aspectes tècnics, l’alimentació…

Vostè és un gran amant del golf. Va conèixer Severiano Ballesteros, un altre gran esportista espanyol
Ens vam conèixer fa uns 30 anys, en un torneig de golf a Holanda. Era un gran apassionat del Barça. He sentit molt la seva pèrdua. Era una persona especial per a mi.

Més informació sobre la Fundació Johan Cruyff al web www.fundacioncruyff.org.