Ens ha visitat… Ian Bailey, eminència mundial en baixa visió

El professor Ian L. Bailey és optometrista i professor de ciències de la visió a la Universitat de Berkeley, Califòrnia. Conegut mundialment pel seu test ETDRS (Early Treatment Diabetic Retinopathy Study), és a punt de llançar dos nous tests que seran un tomb en el mesurament de la baixa visió arreu del món. En una visita a l’IMO ens va dedicar uns quants minuts per parlar-nos de la seva especialitat.

La baixa visió havia estat molt ignorada…
Sí. Sovint els pacients acceptaven la seva discapacitat visual i es resignaven sense esperar cap millora. Quan l’oftalmòleg ja no podia fer-hi més en termes mèdics, hi havia una acceptació general. A més, com que bona part de la baixa visió està associada al fet d’envellir, moltes persones grans ja no es qüestionaven si hi havia remei. Assumien que era una xacra més. A partir dels anys 50 va començar a estudiar-se, tot i que tampoc se’n feia gaire cas i va trigar cert temps a ser considerada una part important de la salut visual.

Com contribueixen l’optometria i la baixa visió a l’oftalmologia?
L’oftalmòleg està acostumat a treballar amb ulls malalts i amb processos actius. Però sempre hi ha gent que acaba aquest procés amb una visió baixa o molt baixa. I aquí intervé l’especialista en baixa visió, que vetlla perquè aquestes persones puguin fer una vida al més plena i normal possible, malgrat les limitacions visuals.

Per què serveix el test d’ETDRS que vostè es va “inventar”?
Serveix per mesurar l’agudesa visual d’una manera fiable, estandarditzada i reproduïble. És una extensió del test original de Snellen, que ja s’aplicava el 1862. Jan Lovie-Kitchin i jo mateix vam dissenyar-ne característiques noves i vam introduir una forma innovadora de mesurar l’agudesa visual el 1976. A cada filera hi havia d’haver el mateix nombre de lletres, cinc, i l’espai del mig havia de ser proporcional a la mida. Actualment ja és l’estàndard mundial per avaluar la baixa visió.

I en què consisteixen els dos nous tests en què està treballant ara?
Tots dos tenen en comú la senzillesa. Podrien fer-se servir fàcilment a països en vies de desenvolupament. No requereixen una gran experiència clínica ni una tecnologia sofisticada.
El primer està indicat per a persones amb una visió extremament baixa. La majoria d’optometristes i oftalmòlegs es rendeixen a l’hora de mesurar l’agudesa visual quan arriba a 0.05 o mesuren la baixa visió d’un pacient segons els dits que veu, o segons si percep el moviment d’una mà o la llum… mètodes bastant imprecisos. El nou test permet mesurar amb rapidesa i precisió una agudesa visual tan baixa com 0.00125.

Què va dur-lo a desenvolupar aquests tests?
Va ser a petició del World Blind Cricket Council, una organització esportiva, perquè revisés l’estàndard per al mesurament de la visió. Aquesta associació organitza competicions de criquet per a persones invidents o amb molt baixa visió. Alguns equips se saltaven les regles i hi participaven amb jugadors que tenien més visió de la requerida… Un altre motiu va ser avaluar l’eficàcia dels implants que es fan servir per estimular la retina. Aquests dispositius, instal•lats tant davant com darrere de la retina, reben senyals que envia una videocàmera i creen neuroactivitat a la retina, que fa arribar senyals al cervell a través del nervi òptic i proporcionen al pacient certa percepció de llum. Vaig anar a una trobada d’experts i continuaven parlant de comptar dits per mesurar l’èxit d’aquests implants. A partir d’allà vaig crear un prototipus del test, més senzill i que estandarditza els resultats.

Una de les aportacions més importants és que es puguin fer servir a països en vies de desenvolupament…
Sí, en aquests països hi ha molta gent amb visió molt baixa i l’oftalmòleg necessita saber si aquestes persones milloren o empitjoren la visió després d’una intervenció. M’interessa també, en l’aspecte epidemiològic, identificar les necessitats de cada població. En certs països pot haver-hi molta gent amb malalties serioses de la visió i amb limitacions visuals més grans que necessiten ser reconegudes. Aquesta estandardització dels mesuraments contribuirà a aquesta causa.

Com és el nou test de sensibilitat al contrast que prepara?
El primer que va existir va ser el de Pelli-Robson, que es va crear els anys 80 i que consisteix en un panell on les lletres de dalt són molt fàcils de veure perquè tenen un alt contrast i les de baix tenen cada cop menys contrast. En aquest test, totes les lletres tenen la mateixa mida. Fer aquest test demana una mica de temps i cal que el pacient conegui un alfabet. El test que proposem ara consisteix en tres cartes impreses per tots dos costats, és a dir, 6 cares. Cada cara consta de 6 quadrats de 75 mm cadascun i en tres dels quadrats hi ha dibuixat un cercle de 40 mm. A la primera carta, el cercle és negre; a la segona és gris fosc i a la següent és d’un gris molt clar. En realitat, al pacient només li hem de mostrar tres cares. Li preguntem quin és el disc més clar que és capaç de veure. Si només en veu dos, a l’altra banda de la carta hi ha nivells intermedis de contrast que ens permeten afinar el mesurament de la sensibilitat al contrast. El que té de bo aquest test és que es pot fer servir en persones analfabetes. És molt ràpid i fàcil.