Daltonisme: dificultat per distingir els colors

El daltonisme -que s’anomena així pel físic britànic John Dalton, que el patia- és un defecte genètic que consisteix en la dificultat de distingir colors, especialment el vermell i el verd. L’origen d’aquesta alteració cromàtica és en els cons, cèl•lules fotoreceptores de la retina que s’encarreguen de captar el color

El daltonisme -que s’anomena així pel físic britànic John Dalton, que el patia- és un defecte genètic que consisteix en la dificultat de distingir colors, especialment el vermell i el verd. L’origen d’aquesta alteració cromàtica és en els cons, cèl•lules fotoreceptores de la retina que s’encarreguen de captar el color

El color que percebem d’un objecte és la longitud d’ona de la llum que reflecteix. L’ull capta aquests “rebots” amb diferents longituds d’ona a través dels cons, cadascun dels quals està connectat amb el centre visual del cervell per mitjà del nervi òptic. Els cons tenen tres tipus de fotopigments: un d’especialment sensible a la llum vermella, un altre a la llum verda i un de tercer, a la llum blava. La combinació d’aquests tres colors, vermell, verd i blau, és suficient per veure aproximadament 20 milions de colors diferents. Així, per exemple, el taronja és groc combinat amb vermell o el violeta, vermell amb una mica de blau. És al cervell, on es fa aquesta interpretació.

Els daltònics no distingeixen bé els colors perquè fallen els gens encarregats de produir els pigments dels cons. Si el pigment defectuós és el del vermell, la persona no distingirà el vermell ni les seves combinacions. També pot haver-hi daltonisme per manca d’un tipus de con i tenir-ne només dos (dicròmata) o un (monocròmata). El defecte genètic dels daltònics és hereditari i es transmet per un al•lel recessiu lligat al cromosoma X. Si un home hereta un cromosoma X amb aquesta deficiència serà daltònic. En canvi, en el cas de les dones, només seran daltòniques si tots dos cromosomes X tenen la deficiència. En cas contrari, seran només portadores i podran transmetre-la a la seva descendència. Això produeix un important predomini d’homes entre la població afectada.

Com es diagnostica?

Com que la pertorbació de la visió del daltònic és molt petita, la majoria de les persones amb aquest defecte no saben que el tenen. Per diagnosticar-lo o per avaluar de quin tipus és i quin grau de severitat presenta, hi ha uns tests subjectius, alguns dels quals es fan servir per tenir una resposta ràpida o de cribatge, com el test d’Ishihara. Aquesta prova es basa en un seguit de targetes amb diversos cercles de diferents mides i colors, al centre dels quals hi ha números que només pot identificar algú amb una bona percepció dels colors. Per fer el test als nens més petits, els números es substitueixen per dissenys o per figures geomètriques. Altres proves requereixen més temps d’exploració. És el cas del test de Farnsworth-Munsell, en el qual el pacient ha d’ordenar una escala de colors de la mateixa gamma.

En el cas dels nens, també podem saber si tenen dificultats per aprendre i distingir els colors observant com pinten els dibuixos. El daltonisme en edat escolar pot provocar problemes d’aprenentatge quan, per exemple, es fan servir imatges, gràfics i quadres amb finalitats didàctiques, que poden ser difícils de comprendre per als nens daltònics. Per tant, és important que els pares estiguin atents a possibles disfuncions de la visió dels colors i que, si n’hi ha, n’informin el centre a l’inici de cada any escolar.

En el cas dels adults, el daltonisme pot plantejar algunes limitacions professionals. Els daltònics, per exemple, no poden ingressar als cossos de policia o de bombers, no poden ser pilots, capitanejar embarcacions…