La cirurgia de l’estrabisme aconsegueix restablir el paral·lelisme dels ulls en més del 90% dels casos

Si bé la desviació ocular és típica de la infància, també es dóna en adults a causa de contusions, alta miopia, patologia neurològica o tiroïdal o per laxitud lligada a l’edat, entre altres causes

Una trentena dels millors ponents nacionals i internacionals i prop de 200 assistents es van congregar a l’IMO els dies 21 i 22 d’octubre amb motiu del curs Estrabisme de l’adult i el nen amb baixa visió, en el qual van abordar dos aspectes poc tractats en oftalmologia, ja que l’estrabisme és una patologia típica de l’ull infantil, mentre que la baixa visió sol associar-se a malalties oculars lligades a l’edat (per exemple, la DMAE o el glaucoma). Tot i això, com van exposar els experts, el primer pot donar-se i tractar-se amb èxit també en l’edat adulta, i el fet de tenir una resta visual limitada pot ser un problema a la infància.

Tècniques múltiples per a causes i tipus d’estrabisme múltiples

La jornada del divendres es va centrar en el maneig de la desviació ocular, que afecta prop del 5% de la població i pot respondre a diferents causes i donar lloc a diferents tipus d’estrabisme.  “En el cas del paralític, que acostuma a estar provocat per isquèmies, tumors o patologia neurològica, els músculs que s’encarreguen de moure l’ull i de dirigir la mirada tenen menys força”, explica el Dr. José Visa, especialista de l’IMO i membre del Comitè Organitzador del curs.

Per enfocar els dos ulls cap a un mateix objectiu, tots els músculs oculomotors, controlats pel cervell, han d'actuar de manera coordinada. Corregir desequilibris provocats per múltiples causes és l'objectiu de la cirurgia de l'estrabisme per tal de restaurar el paral·lelisme de la mirada.

 

Segons l’oftalmòleg, “l’estrabisme també pot ser restrictiu, a causa d’un problema mecànic que podria derivar-se de cirurgies oculars prèvies, d’una fractura d’òrbita després d’un cop de pilota, d’un cop de puny o d’un accident de trànsit, a banda de ser secundari a malalties tiroïdals o a miopia alta”. Altres adults pateixen estrabisme essencial, generalment d’origen infantil, tot i que també pot respondre, justament, al contrari: a l’edat avançada, a causa de la laxitud que es produeix en els teixits implicats en el moviment ocular. Finalment, l’estrabisme sensorial està associat a la baixa visió. En gairebé tots els casos, es tracta d’una patologia que es pot operar, amb una taxa d’èxit que pot arribar a superar el 90%, de manera que es restableix el paral·lelisme dels ulls i s’elimina la molesta visió doble, a més que se soluciona un problema estètic amb conseqüències psicològiques gens menyspreables. De fet, el pacient d’estrabisme adult “té 10 vegades més risc de depressió”, segons va exposar en la seva ponència la Dra. Inés Pérez.

“Hem superat les nostres expectatives, ja que tant la qualitat de les presentacions com el nivell d'assistència han estat excepcionals", destaquen els organitzadors del curs i coincideixen els ponents convidats.

 

Corregir la desviació ocular “manejant les regnes d’un cavall”

Durant el curs també es van presentar les diferents possibilitats quirúrgiques per abordar el problema, majoritàriament inscrites en una tècnica general estàndard, coneguda com de retrocés-resecció, amb la qual es busca reforçar, debilitar o canviar un, diversos o tots sis músculs implicats en el moviment ocular. “L’objectiu és escurçar o allargar els músculs com si s’estiguessin manejant les regnes d’un cavall, tibant o deixant anar més d’un costat o de l’altre en funció de cap a on sigui necessari orientar la mirada”, destaca la Dra. Ana Wert, també coordinadora de la trobada i membre del Departament d’Estrabisme i Oftalmologia Pediàtrica de l’Institut. No obstant això, existeixen altres opcions quirúrgiques, com la fixació orbitària, en la qual, en lloc de suturar els músculs, es fixa l’ull a estructures de l’os orbitari. Aquesta tècnica, que va mostrar el Dr. Ramón Medel, del Departament d’Oculoplàstica, està indicada per a casos molt severs, amb paràlisis oculars o desviacions complexes. Així mateix, altres procediments alternatius són la cirurgia de Faden, que realitza un ancoratge posterior del múscul afectat, o la de transposició, que consisteix a canviar la posició d’un múscul i, d’aquesta manera, modificar-ne l’acció, substituint el múscul que no funciona bé. Paral·lelament, els especialistes citats a l’IMO també van debatre sobre la utilització de toxina botulínica (Botox) en casos determinats, com a alternativa o com a complement a la cirurgia.

Per al Dr. José Visa i per la Dra. Ana Wert, estrabòlegs de l'IMO, era fonamental dotar la trobada d'un caràcter pràctic i compartir experiències en una subespecialitat "molt artesanal" en què cada cas és diferent.

 

Valor afegit de les tècniques de diagnòstic per la imatge

A més d’analitzar les diferents opcions de tractament, en el curs van tenir un paper rellevant els avenços en tècniques diagnòstiques per la imatge, com el TAC, la ressonància magnètica o les ecografies, la resolució superior de les quals ha permès fer un salt important en l’última dècada i realitzar una exploració més detallada de la musculatura i dels teixits tous. En conseqüència, s’ha millorat la indicació quirúrgica: “Actualment, aquestes proves permeten observar detalls que fa uns anys no s’arribaven a conèixer fins al moment mateix de la cirurgia”, conclou la Dra. Wert.