La cataracta pot provocar una aparent millora visual a l’edat adulta

L’edat resta transparència al cristal•lí, la lent natural de l'ull, i provoca disminució de visió, tot i que a vegades apareixen símptomes en sentit contrari. La cirurgia de cataracta requereix una molt bona execució per part d’un cirurgià experimentat

Perdre seguretat en la conducció nocturna o en baixar escales, experimentar un augment de la miopia a partir dels 50 anys o, al contrari, deixar de necessitar ulleres per llegir en edat adulta, poden ser símptomes d’una cataracta. La malaltia es produeix per la pèrdua de transparència del cristal•lí, una lent natural que hi ha immediatament darrere de la pupil•la i a través de la qual passen els rajos de llum fins a incidir damunt la retina, on es formen les imatges. Quan el cristal•lí perd transparència i impedeix el pas nítid de la llum, provoca pèrdua de visió de manera progressiva. Passa una cosa semblant quan un vidre s’entela en una habitació amb un gran concentració de vapor d’aigua.

La cataracta és la primera causa de ceguesa al món, perquè als països desenvolupats s’opera amb un elevat percentatge d’èxit, però en països sense recursos no es tracta i els pacients acaben perdent totalment la visió. L’envelliment és la causa més habitual d’opacitat del cristal•lí -es calcula que afecta més del 50% de les persones més grans de 65 anys-, tot i que pot donar-se des del naixement (cataracta congènita) o aparèixer en diverses etapes de la vida per causes genètiques o per traumatismes. També pot aparèixer associada a altres malalties oculars o sistèmiques o a determinats fàrmacs (com ara corticoides).

La persona afectada sol patir de visió borrosa i, a vegades, de visió doble. En alguns casos, el cristal•lí experimenta canvis heterogenis, cosa que provoca centellejos amb els rajos solars o disminució de la visió nocturna. L’opacitat del cristal•lí també pot derivar en una disminució de la percepció de profunditat, dels colors o en la incapacitat de llegir lletres petites (per exemple, les de les guies de telèfon). En altres casos, el pacient acut a la consulta per un augment de la miopia, cosa que si ocorre a partir dels 50 anys pot ser símptoma de cataracta.

Paradoxalment, a vegades es produeix el fenomen contrari i fa l’efecte que es recupera visió. És el cas d’algunes persones que afirmen que “abans no podia llegir sense ulleres i ara sí”. Això passa perquè els canvis que la cataracta provoca en el cristal•lí poden convertir-lo en una espècie de lent d’augment. La Dra. Isabel Nieto, especialista en cataracta de l’Institut de Microcirurgia Ocular de Barcelona (IMO), adverteix que “en les persones d’edat avançada, quan la cataracta es desenvolupa lentament, pot passar desapercebuda fins que, generalment la família, observa pèrdua de seguretat en caminar o en baixar escales, cosa que desperta les primeres sospites”.

Per combatre la pèrdua de transparència del cristal•lí, la tècnica quirúrgica habitual és la facoemulsificació per ultrasons. La intervenció consisteix a fragmentar la cataracta, a través d’una incisió d’aproximadament 2 mm, i posteriorment aspirar els fragments del contingut opac del cristal•lí, deixant el sac transparent que l’embolcalla. La cirurgia acaba amb la substitució de la lent natural per una lent intraocular artificial. Al llarg dels propers mesos és probable que aquesta cirurgia es pugui dur a terme, en determinats casos, amb una nova tecnologia làser (làser de femtosegon), que reprodueix amb una precisió micromètrica les microincisions prèviament dissenyades pel cirurgià a l’ordinador, al qual el làser està connectat. Aquesta nova tecnologia servirà per augmentar la seguretat, la rapidesa i la precisió de la cirurgia de la cataracta.

En qualsevol cas, la cirurgia actual ofereix molt bons resultats i té un elevat percentatge d’èxit, cosa que l’ha convertit en la més freqüent en adults i ha disparat certa eufòria. Tanmateix, és important recordar que no es tracta d’una cirurgia banal i que requereix una bona indicació i una correcta execució per part d’un cirurgià experimentat. De fet, tot i que prop del 95% dels casos no presenten complicacions, com que es tracta d’un procediment molt estès, la cirurgia de cataracta és la que provoca un percentatge més elevat de problemes oculars secundaris.

A més, cal tenir en compte que no totes les cataractes són iguals. N’hi ha algunes d’“especials”, que comporten un risc més gran de complicacions, com és el cas dels ulls que han estat prèviament sotmesos a una altra cirurgia o el de les persones que pateixen diabetis, una població amb una alta incidència de cataracta, i en la qual la malaltia apareix precoçment i evoluciona de manera molt ràpida. “La intervenció quirúrgica en aquests casos requereix un estudi especial perquè si no es fa adequadament, en lloc de millorar la visió després de la cirurgia, podria empitjorar”, explica l’especialista de l’IMO. Sobretot en aquests pacients, “és molt important un diagnòstic i una indicació quirúrgica adequats, tenir amplis recursos tecnològics i disposar d’una gran experiència, ja no tan sols del cirurgià, sinó de tot l’equip quirúrgic”, afegeix.

Correcció de la presbícia

L’edat no incideix únicament en la transparència del cristal•lí, la disminució del qual origina la cataracta, sinó també en la seva capacitat d’acomodació, és a dir, en l’elasticitat que li permet enfocar les imatges. És el que es coneix com a presbícia o vista cansada, un problema ocular que sol aparèixer a partir dels 40 anys i que dificulta especialment enfocar de prop les imatges.

Per això, un gest característic d’algú amb vista cansada és l’allunyament progressiu dels textos per poder llegir-los, ja que els objectes propers van quedant cada vegada més desenfocats (les lletres “ballen” o apareixen borroses). La presbícia no es pot guarir, però sí que pot corregir-se, gràcies a tècniques i instruments cada cop més sofisticats.

Una d’aquestes opcions de correcció està vinculada a la cirurgia de la cataracta. Es tracta de la substitució del cristal•lí per les anomenades lents pseudofàquiques, indicades per a pacients amb cataracta. Aquestes lents poden ser monofocals i aleshores la persona operada requerirà l’ús d’ulleres per veure-hi de prop després de la cirurgia, però en molts casos en un grau menor que no abans de l’operació.

Un altre tipus de lents són les bifocals, que, com que tenen dos focus, permeten una bona visió de prop i de lluny alhora, tot i que són més complexes i estan indicades només per a certs pacients, ja que requereixen unes bones condicions oculars. Aquests tipus de lents estan evolucionant cada vegada més, amb l’objectiu de respondre a les noves expectatives dels pacients que es sotmeten a una cirurgia del cristal•lí: aconseguir la màxima independència d’ulleres o lentilles després de la intervenció.