Borja Corcóstegui: “La investigació clínica i bàsica ens permet avançar de manera pionera en la prevenció, el diagnòstic i el tractament de patologies oculars”

Sorprèn de Borja Corcóstegui, un dels grans oftalmòlegs espanyols, que avorreixi les sagues professionals, sent com és besnét, nét, fill, germà, oncle i potser també pare de metges de la seva mateixa especialitat, però ell insisteix que la seva vida no estava determinada en néixer i que tot el que ha fet és el que ha volgut fer

(Reproduïm un extracte de l’entrevista feta per Carmen Fernández a Diariomedico.com. Llegiu l’article sencer aquí)

Besnét, nét, fill, germà, oncle i potser també pare d’oftalmòlegs, sembla que vostè no va tenir escapatòria.
Vaig estudiar medicina i vaig passar per l’oftalmologia, i és així com la vaig conèixer i com em vaig adonar que era una especialitat molt complicada. Mai no em vaig sentir pressionat ni obligat ni personalment ni familiarment a especialitzar-m’hi; i això que l’especialitat va néixer amb el meu besavi a Bilbao i que es parla de saga, cosa que a mi m’irrita molt. Si haig de dir la veritat, com a metge m’ha influït la família, però també molts altres oftalmòlegs.

Com era quan era un nen? En quin tipus de família es va criar?
Érem sis germans, tres noies i tres nois, que havíem de ser de por. El meu pare era un home molt inquiet per conèixer món, que va viure als Estats Units i no va voler quedar-se a Bilbao. Vaig estudiar en un col•legi alemany laic perquè ell va voler que coneguéssim altres pensaments. La meva mare és una senyora de Sant Sebastià que va néixer a l’Argentina, però que va tornar en morir el seu pare, que va emigrar allà amb la família. Als fills ens van enviar a estudiar a França i a Alemanya perquè tenien molt d’interès que coneguéssim el món, tot i que haig de reconèixer que a nosaltres no ens agradava gaire.

La seva vida va canviar amb la mort prematura del seu pare?
Ell només tenia 53 anys quan va morir i jo aleshores en tenia 18 i ja estava estudiant medicina i m’espavilava sol; però després d’allò encara em vaig espavilar més, lògicament.

Es va formar amb els jesuïtes. Això el va marcar?
El meu pare va estudiar als jesuïtes i per això em van posar el nom de Borja. Pot ser que em marquessin una mica, però jo tinc la meva personalitat i ja devia ser així quan era petit perquè no m’ho creia tot. No volia ser missioner, per exemple, que era una cosa que aleshores atreia molt els joves, i tampoc era gaire religiós. Discutia molt i això em va costar més d’un suspens.

El Sant Sebastià de la seva joventut era la ciutat plàcida de les postals o un lloc poc recomanable per a un jove de bona família? El van temptar per participar en algun moviment polític opositor al règim?

En aquella època la dissidència política era marginal, allà. Jo, per exemple, estava molt més a prop dels Beatles que no pas de la política. Era una cosa minoritària, si més no al meu entorn més proper, perquè a mi no em va arribar. Tant jo com els meus amics preferíem dedicar el temps a la música, per passar-nos-ho bé i, lògicament, per les llibertats i per ser el que volíem ser.

La seva mare encara és viva i el seu germà té un centre d’oftalmologia de bastant de prestigi. La família és el que el vincula al País Basc o hi ha alguna cosa més?
Hi vaig per veure la meva mare, però no exerceixo de basc ni de res. Em sento molt basc, però no veig en què som diferents dels altres. Crec en les persones individualment.

Per què decideix estudiar la carrera de medicina a Saragossa?
Per la proximitat. Podria haver estudiat a la Universitat de Navarra o a la de Valladolid, però vaig preferir Saragossa.

Quin tipus de vida feia a la capital aragonesa, amb amics que després li han durat tota la vida com el cardiòleg Pablo Ruiz?
Tenia molts amics i continuo molt vinculat a tots ells. Estudiàvem, però també ens ho passàvem molt bé; va ser una època molt bona. Vivia en un pis d’estudiants a prop de l’estadi de la Romareda, amb un de Dret i dos de Medicina. Però no esperi que li expliqui gaire més perquè no es pot explicar tot. Érem un grup de gent de Bilbao, de Sant Sebastià o de Burgos, com Pablo Ruiz… Tots del nord i, evidentment, també de Saragossa. D’aquella època són els meus amics José Arruti, cirurgià maxil•lofacial de Sant Sebastià; Ortiz de Urbina, cirurgià hepatòleg de Bilbao; Javier Orbegozo, oftalmòleg de Bilbao; Tomás Alberto Larrea, traumatòleg, i altres. Alguns ja són morts, com Pedro Arreque i Pedro Iturmendi. Aquell era el meu nucli central.

Per què va triar l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona per a la residència i per què va decidir establir-se definitivament a la capital catalana?
El Vall d’Hebron és un gran hospital; el meu germà hi va estar abans que jo i vaig seguir-li el consell. Em vaig formar amb Luís Dolcet. Després hi vaig anar arrelant a poc a poc, sense una decisió clara de tornar a Bilbao.

Va conèixer la seva esposa, Francisca Rodríguez, infermera al Vall d’Hebron, i des d’aleshores (fa 27 anys) han format també un potent tàndem professional. Ella, amb formació en direcció d’empreses, és la gerent de l’Institut de Microcirurgia Ocular (IMO) des de 1997.
És cert, però hem intentat diferenciar molt la part professional de la personal; no ho barregem. Separem molt la professió inconscientment.

Tenen dos fills, un és arquitecte i l’altre és estudiant de Medicina. De quina manera ha influït en aquest segon?
Ell va començar psicologia perquè deia que era el millor del món i va arribar a treballar-hi, però després va dir que era millor la medicina i ara fa tercer de carrera. No sé si farà oftalmologia finalment; que cadascú triï el que vulgui. Cal estimar la medicina abans de decidir-se per l’oftalmologia o per qualsevol altra especialitat mèdica. Totes són bones.

La seva dona també el va acompanyar en la seva estada a Nova York i Boston? Què hi va fer vostè allà i, sobretot, què hi va aprendre?
No, a Nova York hi vaig anar l’any 1979 i d’allà a Filadèlfia. Vaig contactar amb l’oftalmologia nord-americana per la gran potència que era i que és. La diferència respecte de l’oftalmologia espanyola aleshores era importantíssima en organització i en tot. Per estudiar retina vaig visitar tots els centres monogràfics de Nova York i Filadèlfia, que em van obrir les portes com a observador i després em van donar plaça de fellowship. La diferència era abismal respecte de la feina d’aquí, amb tot a punt: la maquinària, el personal, la senyalització, el silenci, el laboratori… Es començava a treballar a les 6:30 del matí i s’acabava a les 6 de la tarda. Passaves allà tot el dia i fins et donaven menjar. Van ser realment amables. Jo aleshores tenia 28 o 29 anys i dubtava entre quedar-me i tornar. Finalment vaig pensar que aquí podia contribuir a reorganitzar les coses i que allà hi havia una estructura amb tanta gent (adjunts, directius...) que jo mai no arribaria a veure certs casos. És a dir, que aquí (a Barcelona) es podien fer moltes més coses que no pas allà. Barcelona, a més, té una empenta mèdica superior a la resta d’Espanya; aquí hi ha una estrella diferent en medicina, d’anys d’evolució. Si es comparen les clíniques de Barcelona amb les de Madrid, no estan al mateix nivell. La realitat és aquesta.

Va obrir consulta privada a l’Hospital General de Catalunya, després a la Quiron i finalment la clínica monogràfica, l’IMO. Qui el va acompanyar en aquesta aventura el 1994? Era arriscat, tenint en compte la nombrosa competència en oftalmologia privada que ja hi havia aleshores a Barcelona?
Teníem consulta a Via Augusta, 90 i operàvem a l’Hospital General de Catalunya, a Sant Cugat; així va ser a l’inici. Jo només feia retina, que aquí era una cosa excepcional. Veia molts casos de diabètics. Em vaig unir a altres oftalmòlegs superespecialitzats com José Luis Güell, Isabel Nieto…, i després se n’hi van incorporar més. No m’he preocupat mai de la competència. Ni em preocupa ni m’interessa. Jo no he copiat mai a ningú. A la Quiron tenia molta gent de retina: Mateo, García Arumí, Monés i Navarro. Era l’època dels Jocs Olímpics de Barcelona i vam obrir la primera clínica IMO, de 2.300 metres quadrats i quatre sales d’operacions.

És possible fer investigació en una clínica privada?
Als centres públics fan molts assajos clínics que nosaltres també fem, però són molt avorrits. Hem de tenir en compte que investigar ho és tot. Nosaltres estem connectats a la Universitat de Barcelona per a l’estudi genètic de les bases moleculars de les principals patologies visuals, especialment de la retina, que és un projecte que encapçala la catedràtica de genètica Roser González. En aquesta nova clínica l’IMO disposa d’una unitat d’investigació que apostarà per primera vegada per la investigació bàsica. La unió de la investigació clínica i la bàsica, que és una combinació molt poc freqüent en l’oftalmologia espanyola, ens permetrà multiplicar les opcions d’avançar de manera pionera en la prevenció, el diagnòstic i el tractament de determinades patologies oculars.

Quina ha estat la seva principal aportació personal a l’oftalmologia?
Fer aportacions en medicina és molt difícil; això ho saben els premis Nobel. Pots aportar cosetes i millorar tècniques. Jo, per exemple, he publicat coses, però res d’espectacular. Haig de ser realista. El més important que he fet potser és haver introduït a Europa i al món el perfluorocarboni líquid per guarir la retina, que era una idea d’un americà dels anys noranta i que avui es continua emprant.

Parli’m dels seus col•legues Stanley Chang, de Nova York, i Mark Blumenkranz, de Stanford. De quina manera col•laboren amb vostè?
Chang és el del perfluorocarboni líquid; amb ell mantinc una amistat i una relació total des de 1986. Ell va fer una aportació fonamental per la qual podria haver estat premi Nobel. Hem treballat junts en moltes coses, igual que amb Blumenkranz i amb moltes altres persones d’Europa (París, Londres) i de Japó. Visc en contacte constant amb tot el que hi ha a fora. Haver estat a Nova York sempre m’ho ha facilitat i, a més, als americans amb qui jo tracto també els interessa tenir metàstasi a Europa. Als Estats Units el que tenen és una molt bona formació i un bon entrenament previ a l’exercici professional; aquí tenim la residència i ja està.

Quins oftalmòlegs nacionals admira més?
Tinc bona relació amb tots, però a Espanya l’especialitat està molt enfocada a competir per més pacients i per més diners. Jo dedico moltes hores a les relacions amb els de fora.

Quan va començar a interessar-se per la cooperació internacional i com acaba, amb Rafael Ribó, actual síndic de greuges, creant l’organització Ulls del Món?
Va ser ell qui em va convidar a participar en un projecte al Sàhara; em va dir que hi anàvem en missió solidària i per muntar equips d’ajuda mèdica. Quan vaig arribar vaig veure que allà no hi havia res més que un petit hospital d’ulls a Tinduf i que a la població es veien unes cataractes terribles. El projecte em va atrapar. Després es va constituir la fundació, amb la qual cosa l’organització es va professionalitzar i ara ja anem també a Bolívia, Moçambic i Mali. Som uns 700 professionals implicats a Espanya, Portugal i l’Argentina.

Com s’organitza per poder treballar també en això? És cert que hi dedica part de les seves vacances anuals?
En Ribó té molta capacitat organitzativa per a la fundació. Jo em dedico a buscar gent que col•labori i gent que aporti diners. Enviem professionals que poden estar quinze dies treballant en un mateix lloc.

Article de Carmen Fernández a Diariomedico.com. Podeu llegir-lo sencer aquí.