9 d’octubre: un dia per celebrar la visió

Tal com passa amb moltes altres coses extraordinàries que tenim a l’abast de manera habitual, no sempre sabem valorar el que ens aporta la visió: el seu paper com a finestra al món i la seva potent connexió amb els nostres pensaments i sentiments més íntims. Només quan la perdem o quan correm el risc de perdre-la en valorem la importància.
un dia per celebrar la visió 2014

Tal com passa amb moltes altres coses extraordinàries que tenim a l’abast de manera habitual, no sempre sabem valorar el que ens aporta la visió: el seu paper com a finestra al món i la seva potent connexió amb els nostres pensaments i sentiments més íntims. Només quan la perdem o quan correm el risc de perdre-la en valorem la importància. A l’IMO vivim diàriament històries de persones que ens recorden el paper de la visió. Per això ens esforcem al màxim per millorar la salut visual de tothom que se’ns acosta i també per això, en dies com el Dia Mundial de la Visió, volem compartir algunes de les històries dels nostres pacients. El seu testimoni ens incentiva a continuar treballant per millorar la salut ocular de cada cop més persones, especialment de les que tenen dificultats especials per veure-hi. És a elles, que ens dirigim a través de la Fundació IMO, amb projectes d’investigació que ens acosten una mica més al guariment de patologies que encara no tenen tractament, i amb iniciatives d’acció social com el programa Operació Visió, que ofereix oportunitats i atenció oftalmològica a persones sense recursos. Perquè el Dia Mundial de la Visió ha de ser un motiu de celebració per a tots.

Petits testimonis perquè no oblidem com n’és de bo veure-hi:

“Quan vaig tornar a veure-hi bé, em vaig menjar el món”, explica la Blanca Blanco, de la Rioja, que després de ser operada de forat macular es va redescobrir “amb una perspectiva renovada”. Lluny de plegar-se a les dificultats, aquesta actitud constructiva es va reforçar quan al cap d’un temps va patir un despreniment de retina. Tal com ella ens confessa, “gràcies a allò que vaig viure, he après a valorar com n’és d’important la salut”. La Montse Copons coincideix amb la Blanca que “l’experiència prèvia i la posterior a la pèrdua de visió marca i no s’oblida”. Tant és així que en el seu cas la va portar a descobrir la seva vocació per la infermeria, “per ajudar altres persones a sobreposar-se a les dificultats com van fer amb mi quan era una nena, després que m’hagués de sotmetre a un trasplantament de còrnia amb 9 anys”.

La Montse Copons va rebre un trasplantament de còrnia amb 9 anys. L’experiència li va servir per descobrir la seva vocació d’infermera “i per ajudar els altres”.

 

Amb aquella edat, la Montse reconeix que no va ser senzill prendre consciència que “des dels 3 anys i fins a la intervenció, cada cop hi veia menys”. I aquesta foscor creixent va ser, precisament, el que va reforçar-li la voluntat de continuar endavant per tornar-hi a veure. Una voluntat que comparteix la Lucía Garza, una pacient pediàtrica amb cataracta i lesió retinal congènita la il•lusió més gran de la qual, des que va arribar de la Xina, era tenir un llapis i un quadern a les mans per llegir i escriure. Avui, després d’una exitosa cirurgia dins del programa Operació Visió impulsat per la Fundació IMO, la Lucía és més a prop d’aquest anhel. Tal com explica la seva mare, l’Ana, “la millora de la nostra filla va ser un vertader miracle per a nosaltres”, sobretot tenint en compte que “abans no ens havien donat cap expectativa a causa de la complexitat del cas”. Una cosa semblant va passar-li a Fernando Baviera, que pràcticament havia desistit de trobar solució al seu problema de dèficit visual sever des de la infantesa, quan va acudir a l’IMO. A l’Institut, l’escepticisme del “provar-ho no costa res” es va convertir en la certesa d’estar en bones mans, una sensació de seguretat que també destaca Sulaiman Ahmad. Aquest pare de família de Kuwait, després de visitar diversos metges al Regne Unit, va viatjar des de Kuwait fins a Barcelona per trobar resposta als problemes de retina de la seva filla, Reem. Ara, la petita “fa vida normal, com les seves companyes, i jo, com a pare, em sento molt feliç”, celebra Sulaiman. En aquestes circumstàncies, quan el que hi ha en joc és molt més que la visió, la confiança en la possibilitat de millora és fonamental. Tal com explica Elisabeth Barrios, amb retinopatia diabètica avançada, “jo vaig fer tota la confiança del món a l’IMO i me la van tornar amb escreix perquè van fer realitat el meu somni: tornar a veure la meva nena, el que més m’estimo”. Satisfacció i alhora sorpresa són les sensacions quan se surt de la ceguesa i es contempla un món que no ha estat pas aturat tot aquell temps. Karla Rúgel, que encara era adolescent quan va patir una agressió amb àcid que li va ennuvolar del tot els ulls, ens explica que “el que més em va impressionar va ser veure com havien canviat els meus amics i el meu germà. També em va sorprendre adonar-me que, en tornar a percebre els colors sis anys després, havia oblidat, per exemple, el fúcsia o el beix”. Qüestions tan quotidianes i aparentment senzilles, com ara distingir si el plat està ple o buit, o agafar el got per beure aigua, poden convertir-se en grans obstacles a causa d’una limitació visual. Així ho expliquen les germanes de Matilde Andreu, pacient amb síndrome de Down i amb una cataracta molt avançada que “com que no hi veia, es va anar tancant en si mateixa malgrat que cada vegada necessitava més ajuda”.

“Des que es va operar, la Matilde està més segura d’ella mateixa i més oberta a tot el que l’envolta”. Així expressen les germanes de la Matilde Andreu el canvi que va fer després de l’operació de cataractes.

 

A la Matilde, recobrar visió li va permetre recuperar la qualitat de vida i la relació amb l’entorn, un canvi que també va experimentar la María Peinador, que tenia cataracta congènita i glaucoma infantil. Quan tenia dos anys i mig la vam operar a l’IMO gràcies a Operació Visió i, des d’aleshores, “es mou amb més llibertat i, fins i tot, està de més bon humor: riu, corre, juga… Tot i que un dia va caure i es va posar a plorar, va ser molt gratificant veure como s’atrevia a pujar a un lloc on abans ni tan sols s’havia acostat”, comenta la Virgínia, la seva mare. La petita i inquieta María està descobrint un horitzó d’oportunitats que abans estava amagat, igual que en Daniel, a qui es va detectar un grau de visió del 30% en les exploracions gratuïtes de la Fundació IMO al Saló de la Infància. Ara, amb la correcció òptica adequada, “ho observa tot amb gran deteniment, amb la curiositat pròpia dels nens”.

A en Daniel li van diagnosticar problemes de visió quan tenia tres anys. Gràcies a un diagnòstic tan precoç, es van poder prendre les mesures necessàries perquè recuperés el màxim grau de visió possible.

 

I la nostra pacient més longeva, l'Olga Aguilar afronta la vellesa amb la serenitat que aporta l’experiència sense renunciar al seu caràcter optimista i jovial. Quan li van diagnosticar DMAE ja fa una dècada, va fer signar al seu oftalmòleg de l’IMO un paper que recollís per escrit el que li havia assegurat de paraula: “vostè no perdrà mai del tot la visió”; i amb aquest impuls manté una vida ben activa amb més de cent anys. Com l’Olga, en, Miquel Carbonell ha après a conviure amb la seva patologia, en aquest cas un glaucoma que ara és estable, alimentant altres interessos. “Potser no puc jugar a tennis, però sí que puc fer moltes altres coses”; una manera d’acceptar la realitat i d’adaptar-s’hi que, lluny del conformisme, dota els nostres pacients d’una gran determinació. La mateixa determinació que va motivar la mare del jove canari, Oliveiro Estupiñán, a moure cel i terra durant dos anys per aconseguir el trasplantament de còrnia que necessitava el seu fill. A l’IMO celebrem el Dia Mundial de la Visió amb aquests i amb tota la resta dels nostres pacients, sabent que encara hi ha moltes històries per veure i per viure.